Depuració lingüística: ‘rojos' i ‘nacionals'

Ja sé que la paraula depuració té un regust feixista. De primera intenció hom recorda aquelles terribles represàlies dels vencedors de la guerra del 36-39, que alguns voldrien tornar a fer, i se li posa la pell de gallina.

El que plantejo és només posar les coses en un estat normal i dir-les com s'han de dir. A part del que signifiquen, totes les paraules tenen una connotació que no s'ha de perdre de vista, malgrat que el costum sovint faci que es trobi normal. Haver nascut i viscut en un altre país, part del qual me n'ostento molt enorgullit, em va donar el privilegi de créixer en un ambient que permetia dir les coses pel seu nom sense témer cap represàlia. Potser això em dóna en aquest cas l'avantatge de copsar la inconveniència i la incorrecció de certs conceptes que catalans de soca i arrel, i dels quals ens en podem enorgullir, de vegades utilitzen sense caure en la seva connotació.

És el cas del binomi nacional i rojo. Definir la confrontació a la guerra com la de nacionals contra rojos és totalment inacceptable. Dels qui es van alçar contra un règim legalment constituït pel sufragi popular se'n por dir insurrectes, pronunciats, rebels, totalitaris, feixistes, franquistes i tantes coses pitjors com tantes vegades els hem cridat a la cara, però no pas nacionals. Jo sóc partidari dels nacionalistes catalans, però entenc que, en relacionar-ho amb els nacionals, a molta gent jove li faci mala espina.

Per una altra banda, que demòcrates, defensors de la legalitat evident, molts d'ells catòlics de veritat, partidaris de la llibertat republicana i la convivència respectuosa, quedin tots englobats en la denominació de rojos, segueix sent una ofensa a la dignitat i a la democràcia i la modernitat europea de què es parla tant. Posats a fer, per què no es parla de demòcrates o de republicans i de totalitaris o, senzillament, del que són: uns feixistes?