Els forats i les gelosies

Els fets són els fets: avui molts joves, quan van vestits, sembla que no es vesteixen. N'hi ha que ensenyen el cul, n'hi ha que ensenyen genolls i cuixes, n'hi ha que es decanten pel melic i el ventre. Els més enragés de tots combinen roba i forats de la nou del coll fins als peus. En la construcció d'això se'n diu una gelosia. S'havien fet amb llistons i ara hauria de telefonar al meu amic Sanjosé perquè m'expliqués amb què les fan avui els paletes. Les gelosies serveixen per poder veure sense ser vist. Tradicionalment, des d'una finestra. Just és el cas contrari de molts joves d'ara: siguin on siguin, deixen sovint que els vegis, però deixen clar també que ells ni et miren. La gran diferència entre fills i pares? Els joves d'abans només marcàvem. Marcàvem paquet, marcàvem pit, marcàvem cul. Els d'avui, ensenyen molt més, però, generalment, es desmarquen. Dels estudis, del treball, de la política, dels despertadors… En això també són diferents dels que vam ser joves fa anys. Ja sé que ni tots els d'avui són tal com es diu, ni tots els d'abans érem tal com es diu que érem: però és la fama que uns i altres tenim i això és important de tenir. Sobretot, si el jove de qui estic parlant viu o ha viscut en un país tan interessant com el nostre, pàtria honorífica de les gelosies. (He escrit país en un sentit ampli, de carnet d'identitat, per entendre'ns, incloent-hi Castella i altres colònies gràcies a les quals Catalunya pot tenir matèries primeres, vendre el que fabrica i viure a cos de rei). Però els fets són els fets: dels joves d'avui, pocs dels grans esperem que en surti res de bo. Dels joves que vam marcar pit, cul i paquet n'ha sortit la Constitució, que ja no és jove tampoc, que no sembla tampoc que sigui prou bona, però que tot fa pensar que continuarà marcant-nos.