Rio+20 i l'economia verda
L'economia ‘verda' corre el risc,
doncs, de ser un instrument dels negocis ambientals, com ho ha estat
el ‘desenvolupament sostenible'
Del 4 al 6 de juny del 2012 tindrà lloc la Cimera Rio+20, vint anys després de la Cimera de la Terra celebrada a la mateixa ciutat. S'ha programat que els temes que s'hi tractin siguin la governabilitat de l'anomenat desenvolupament sostenible, l'eradicació de la pobresa i l'economia verda.
Vaig assistir a la primera reunió que la Generalitat va organitzar per preparar una proposta d'aportacions. Hi havia una més que discreta presència d'ONG i de la societat civil a l'auditori del Palau. Malauradament cap mitjà informatiu no va reflectir els debats i els escepticismes dels presents.
S'han fet els deures de Rio+10 al món i a Catalunya? No, absolutament. El que sí ha avançat ha estat el negoci i el comerç ambientals; el control de les energies renovables pels grans grups energètics i l'increment del màrqueting i la propaganda verda. Però, paradoxalment, ha augmentat la pol·lució, la destrucció dels boscos tropicals i la lluita contra el canvi climàtic ha resultat un fracàs. Les agendes 21 han creat, és veritat, una consciència col·lectiva en molts municipis, però els polítics no han concertat els mecanismes fiscals per fer viables les reformes que s'han proposat.
Els departaments responsables de la gestió del medi ambient i de l'energia de la Generalitat, i de la majoria de governs centrals, han continuat supeditats als departaments econòmics, industrials i financers dirigits per fidels servidors del desenvolupisme i del creixement.
Si Catalunya ha perdut el tren de la revolució ambiental durant les dues darreres dècades ha estat per la manca de coratge dels respectius governs, que han entregat el model energètic a la dependència de l'urani, el gas i el petroli. Tampoc la burgesia emprenedora no s'ha interessat per l'ecologia. Podríem haver liderar el sector eòlic i solar, l'agricultura ecològica, el reciclatge de l'alumini, la producció de biogàs i l'arquitectura bioclimàtica, però cap govern no va jugar a fons aquesta estratègia. I d'aquesta manera hem deixat de crear centenars de milers de llocs de treball que difícilment recuperarem.
A escala global, resulta inversemblant veure com les mateixes institucions creades a Bretton Woods el 1944 que ens han portat a l'atzucac, ara ens proposen l'economia verda. Tan increïble com que es celebri la Cimera Rio+20 al mateix país que segueix destruint l'Amazònia fomentant el cultiu de transgènics i que impulsa la macrocentral hidroelèctrica del Xingu trepitjant els drets ancestrals de milers de tribus indígenes.
Tinc dos amics que han acceptat tenir un paper rellevant a Rio+20, als qui he desitjat sort. El primer és Brice Lalonde, un ecologista històric que va esdevenir ministre francès de Medi Ambient del govern d'Édith Cresson, que ha estat nomenat com a coordinador executiu de la cimera. L'altre és Marcos Terena, líder del Mato Grosso, responsable de coordinar la representació indígena a la reunió. Ambdós varen ser convidats el 1994 al nostre III Simposi Internacional Una Sola Terra.
Lalonde considera que l'economia verda pot esdevenir un oxímoron, una figura retòrica que uneix conceptes oposats. Quan l'exministre va venir aquella ocasió a Barcelona es manifestà partidari que la coherència obligués els governs a substituir el concepte de Producte Interior Brut (PIB). Que calia fer més visibles els costos ambientals i socials de les decisions econòmiques amb l'objectiu d'internalitzar-los. En cas de no fer-ho, les reformes serien inútils. Dialogar amb les lleis de la naturalesa amb paràmetres economicistes és un absurd.
Per A Marcos Terena “Rio+20 hauria de servir per paralitzar definitivament el projecte del consorci Norte Energia a la conca i reserva del Xingu, o totes les tribus que participin a la cimera la viuran com una mofa als seus drets. No sé si se'n sortirà.
L'economia verda corre el risc, doncs, de ser un instrument dels negocis ambientals, com ho ha estat el desenvolupament sostenible (concepte que va impulsar Henry Kissinger a Rio+10); dues boniques cançons de bressol que volen perpetuar el creixement exponencial i les injustícies socials.
