Opinió

Culminar la Renaixença


Estaria bé que el PSC també fes el pas determinant i admetés que Catalunya és un subjecte polític amb dret a decidir el seu futur

Després de la desfeta nacional del 1714, Catalunya va entrar en una etapa que la va portar al llindar de la desaparició. El país va caure en un somni profund i cada any que passava perdia més consciència de si mateixa. Els catalans rodolaven lentament per un pendent amnèsic i l'imaginari propi va començar a ser substituït per l'imaginari castellà. Educació, institucions, mitjans de comunicació, exèrcit, literatura, música i teatre van ser els àmbits de penetració de tot allò que ens era aliè i va començar la mutació de la nostra ànima, fins al punt que, a principis del segle XIX, molts catalans, malgrat no saber cap altre idioma que no fos el propi, es pensaven que eren espanyols. El mite del timbaler del Bruc encaixa perfectament amb aquest nou món.

Per sort, com bé va dir Francesc Pujols, “l'esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Cap a la meitat del segle XIX va esclatar la Renaixença. Primer va ser un moviment cultural i literari, amb un punt elitista. Després va anar baixant fins a impregnar la totalitat de la societat. En menys de 50 anys el catalanisme va prendre possessió del país. Ateneus, instituts, escoles, acadèmies, orfeons, patronals, sindicats i mútues van ser creades o assaltades pel catalanisme. A nivell polític, el canvi va ser de magnituds sísmiques i el centre de gravetat de la política catalana va passar de Madrid a Barcelona. El bipartidisme tranquil entre conservadors i liberals monàrquics es va esfondrar en qüestió de pocs anys. En paraules de Gaziel, “les bastides electoreres dels partits centralistes (els tinglados, en deien amb terme castís) foren destruïdes despietadament, i els cacics que les havien armat, esventats com fantasmes”.

L'esperit polític de la Renaixença era senzill però molt efectiu. El seu eix doble era la regeneració política d'Espanya i la conquesta d'un poder autònom per a Catalunya. Aquesta doble estratègia ha marcat el tronc central del catalanisme polític durant tot el segle XX. Tots els partits catalans, de dretes i d'esquerres, han compartit aquest pinyol, amb totes les diferències i gradacions que calguin. Fins i tot Francesc Macià i Francesc Cambó el van compartir: tots dos tenien clar que l'autogovern tenia un límit i que calia una nova Espanya. Després de la dictadura va passar el mateix: Jordi Pujol i Pasqual Maragall reivindicaven l'autonomia de Catalunya dins d'una Espanya que volien diferent. El separatisme, abans i després de la Guerra Civil Espanyola, ha estat sempre minoritari. Primer va ser liderat per Estat Català; després, pel Front Nacional de Catalunya; després, pel PSAN, i durant els darrers vint anys, per ERC.

És ara, superada la primera dècada del segle XX, quan assistim a la mutació d'aquest catalanisme de l'encaix i avancem cap al catalanisme de la sobirania. Modificar Espanya és impossible i l'autonomia s'ha revelat insuficient. ERC ja fa anys que va arribar a aquesta conclusió. Convergència sembla que també hi ha arribat: el president Artur Mas proclama que el país ha endegat el camí de la transició nacional. Per això, i per no quedar al marge del sentit històric i arraconar-se amb el PP, estaria bé que el PSC també fes el pas determinant i admetés que Catalunya és un subjecte polític amb dret a decidir el seu futur. No cal que el PSC aposti per la secessió, però sí que assumeixi aquesta possibilitat legítima. Tal com fan els liberals quebequesos: són contraris a la secessió però tenen molt clar que la seva única nació és el Quebec



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.