L'horitzó

Fa una setmana Unió Democràtica ens ha confirmat que no volia dividir el país. Per país, naturalment, els d'Unió hi entenen Catalunya i, segons ells, la divisió es produiria si assumissin la idea d'estat propi que va introduir Convergència en el congrés de Reus. Sembla, doncs, que Convergència té la voluntat de dividir, mentre que la d'Unió és la d'unir. Tot és prou respectable, i els d'Unió, naturalment, també ho diuen. En tot cas, ells tenen tan assumida la voluntat d'unir que fins i tot poden continuar ajuntats amb gent que més aviat dividiria. D'entrada, sembla difícil. Però sembla també que Duran i Lleida s'hi veu amb cor. I fa bé: el món és dels valents, i ja se sap que qui no marca perfil propi és com si no hi fos. Si Unió s'ajuntés, posem-hi, amb els del PP, ja em diran quin perfil propi marcaria. Serien matisos, sí, uns matisos tan lloables, també posem-hi, com els que defensa de tant en tant el PSC amb el resultat, però que n'hi ha pocs que se'ls arribin a creure. Duran, en canvi, té més credibilitat: no s'ha subordinat mai a Convergència, ha aconseguit fer créixer del quasi no res un partit, ha triomfat –i en política això és tot– a les últimes eleccions. Ja ho sabien tots els que el van votar que ell volia unir i no dividir? Sospito que molts devien o deuen pensar que el que digués o digui Duran és relativament important perquè el que compta és que la barca avanci. I Duran ho vol. Això el diferencia també del PP. Amb Convergència, en canvi, la diferència és a l'horitzó nacional. Ai, l'horitzó! Aquella ratlla on no s'arriba mai, com em deien de petit a estudi! En el dels convergents, però, comença a haver-hi l'estat propi; en el de Duran, un estat compartit on els ciutadans són capaços d'unir-se a vegades amb uns quants i altres vegades, amb tots. És una unió que va, com si diguéssim, per barris o per temes. Flexible com un xiclet.