‘Bic cristal'

A les últimes escoles que he anat, del cinturó metropolità, els nens de set anys no sabien què era una ploma estilogràfica. Com que hi van mostrar molt d'interès, després de signar-los els llibres els vaig fer una classe pràctica, els la vaig deixar tocar –ho van fer amb molt de compte!– i s'ho van passar molt bé.

Molta mainada no saben què és una ploma perquè no n'han vist mai cap. Abans, a totes les cases, els homes –les dones no– tenien una estilogràfica. No calia pas que fossin rics, només que treballessin en una oficina. Amb el temps i la irrupció dels bolígrafs, rollers i retoladors, les plomes s'han tornat peces per a militants de la ploma, un pèl elitistes, no tant pel preu –de plomes n'hi ha de cares, úniques i extraordinàries, com la que es presenta avui a la papereria Stein de Girona, una Montblanc molt elegant dedicada a la Grace Kelly, però també n'hi ha de barates, que jo trobo que escriuen la mar de bé– sinó perquè escriure ara amb ploma és un senyal de singularitat, com portar una agenda de paper i apuntar-hi les reunions a mà –a mà!– en lloc de fer servir la del mòbil. Gent una mica especial, vaja, com el pobre Albert de La Riera –magnífic Sergi Mateu– que l'altre dia va haver d'anar a casa a canviar-se perquè la tinta de la ploma li havia tacat la camisa, i la seva dona el va renyar: “Tothom escriu amb bolígraf, i tu t'entestes a escriure amb ploma”, li va dir.

Però hi ha moments que cal aparcar la ploma i agafar el boli, i com més proletari, simple i estàndard sigui, millor. Això sí, que escrigui amb traç segur, com un Bic, que no et deixarà mai a l'estacada. Per això el president Mas va signar amb un senzill Bic –cristal, escribe normal– el decret de convocatòria de les properes eleccions. En un acte com aquest, amb càmeres i focus, res no és casual, i el Bic que el president va tapar i es va guardar a l'infern de l'americana és el símbol dels temps que vivim, que han de ser austers per a tothom. Només un símbol, si voleu, però molts ho vam agrair.