Opinió

El Club dels Federalistes

A Espanya el federalisme és impossible. I és
una llàstima, perquè
és l'única estructura política i administrativa que pot governar
un Estat compost
per quatre nacions

L'any 1868, a l'escalf de la Revolució de Setembre, també coneguda com La Gloriosa, un grup d'intrèpids catalans va fundar a Barcelona el Club dels Federalistes. Els seus promotors i caps visibles eren Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall, que estaven acompanyats en aquesta aventura per altres personalitats rellevants del moment, com Baldomer Lostau, Josep Anselm Clavé i Manuel de Lasarte. L'objectiu del nou grup era la implantació a Espanya d'una república federal aprofitant que la reina Isabel II havia estat foragitada del tron i havia fugit a França. Segons aquest grup, doncs, l'ocasió era idònia per abolir la monarquia i establir un estat modern i descentralitzat que donés, per fi, una mica d'autonomia política a Catalunya i als altres territoris forals d'Espanya.

El grup de seguida va entrar en col·lisió ideològica amb altres grups de l'Estat, primer amb la Junta Revolucionària de Madrid i més tard amb el govern provisional presidit pel general Francisco Serrano. Si bé molts dels nous dirigents del país es reclamaven federalistes, la tendència centralista de l'Estat no es va modificar ni gaire ni gens. A més, el federalisme moderat del Club dels Federalistes va quedar superat pels sectors més extremistes, que van impulsar el cantonalisme en diverses regions. Ni tan sols quan Pi i Margall va ser designat president de la Primer República Espanyola va poder fer avançar les seves idees federalistes, i no només pel fet que va ocupar el càrrec durant un mes.

Per tot plegat, el grup es va desanimar lentament i van sorgir les desavinences entre els seus integrants. L'abril del 1873 el Club dels Federalistes es va dissoldre i Valentí Almirall va impulsar un nou moviment inequívocament catalanista, que veuria la llum el 1882 amb el nom de Centre Català. La nova organització tenia un programa senzill però innovador: reconeixement de la llengua catalana, autonomia per a Catalunya, manteniment del dret civil català i foment de la indústria catalana. Tres anys més tard, el 1885, el Centre Català va presentar al rei Alfons XII el Memorial de Greuges, considerat el primer acte catalanista formal de la història contemporània catalana i que va donar pas uns anys més tard a les transcendentals Bases de Manresa.

Aquesta breu introducció històrica serveix per demostrar que la història del federalisme és molt antiga. La proposta estrella del PSC, de la qual n'ha fet fins i tot lema electoral, és tan vella que és prèvia al naixement del catalanisme polític i molt més antiga que el separatisme que va venir després. De fet, va ser la primera proposta, naturalment nascuda des de la banda catalana, per intentar buscar un encaix amable de Catalunya dins d'Espanya. Davant d'un Estat centralista asfixiant, el federalisme apareixia a ulls dels catalans del segle XIX com la solució a tots els problemes. Tot i així, la reacció dels successius governs de Madrid, ja fossin conservadors o progressistes, monàrquics o republicans, sempre va ser contrària a aquestes aspiracions. Dos no es federen si un no vol. Per aquesta raó, històricament el federalisme ha derivat sempre cap al catalanisme moderat, de la mateixa manera que el catalanisme moderat ha derivat cap al sobiranisme.

Ha passat quasi un segle i mig des de la fundació d'aquell entusiasta Club dels Federalistes. La candidesa i il·lusió que tenien els seus promotors és totalment comprensible perquè aquesta via era pràcticament inèdita i bé calia explorar-la. Després de 144 llarguíssims anys de respostes negatives sorprèn que hi hagi partits i dirigents polítics que creguin que aquesta via és no només útil sinó que fins i tot és factible. No en critico l'objectiu: senzillament em sembla inabastable.

Com és possible que el PSC cregui realment que és realista avançar en la via federal a través d'una reforma constitucional, per a la qual és imprescindible la concurrència del PP i del PSOE, tot convertint el Senat en una veritable cambra territorial? Els dirigents socialistes catalans haurien de recordar que aquest objectiu ni tan sols es va plantejar seriosament en l'únic moment en què tots els astres estaven correctament alineats: el PSOE estava al llindar de la majoria absoluta, José Luis Rodríguez Zapatero es vantava de ser el campió de l'Espanya plural i a Catalunya governava un tripartit que es va conjurar per impulsar un nou Estatut. Si llavors va ser del tot impossible, avui és ciència-ficció.

L'opció federal és legítima i lloable. Funciona perfectament en països com Austràlia, el Canadà, Alemanya, els Estats Units, l'Índia o Bèlgica, per dir-ne alguns. Hi ha nacions que semblen fetes expressament per al federalisme. De fet, la majoria de països d'estructura federal la van adoptar en el mateix moment de néixer. És molt complicat, per no dir impossible, que un país amb una trajectòria històrica i política aliena al federalisme l'adopti com a model d'estat. Això només passa després de grans catàstrofes, com és el cas d'Alemanya, on tot i així ja hi havia una llarga tradició federalitzant.

Per aquesta mateixa raó, hi ha països on el federalisme és impossible per la pròpia tradició política i la immaduresa política dels seus habitants. A Iugoslàvia era impossible. A l'URSS era impossible. A Espanya és impossible. I és una llàstima, perquè el federalisme és l'única estructura política i administrativa que pot governar un Estat compost per quatre nacions. Els polítics espanyols haurien de ser prou intel·ligents per entendre-ho perquè Espanya serà federal o no serà. En conseqüència, no serà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.