Opinió

La col·leccionista

Un cop a la vida

Després d'uns dies rebent felicitacions a tort i a dret pel premi Ramon Llull, constato tres coses. La primera : la gent –una majoria amplíssima de la gent– és molt generosa i se n'alegra sincerament dels èxits dels altres. Segona : la gent –una majoria amplíssima de la gent– té moltes ganes de celebrar les bones notícies, diria que més que ganes : en té necessitat. Tercera: tothom hauria de viure, ni que sigui un cop a la vida, l'experiència de rebre un reconeixement públic. És un moment feliç, al qual tothom hauria de tenir dret, un moment que facilita que tothom verbalitzi els afectes que, d'altra manera, hi són però menys explícits. D'aquestes tres conclusions la segona m'ha fet rumiar molt : les persones podem aguantar una mala ratxa, podem fer front a una època de crisi, podem entomar informacions que no ens agraden, podem serrar les dents i empassar-nos la ràbia davant de determinades injustícies, podem reunir forces per impedir que ens arrossegui el pànic, veient que el món que coneixem i que –bo o dolent– semblava inamovible està trontollant fins al punt de córrer perill d'ensorrar-se. Cadascú de nosaltres ha estat capaç, en un moment determinat, d'assumir algun d'aquests desastres i, malgrat tot, tirar endavant. Però ara mateix, els ciutadans que no roben ni maten, que procuren no enganyar ningú ni fer mal als veïns, que s'esforcen a respectar les normes, que potser fins i tot col.laboren altruistament amb la societat, estan essent esclafats per totes aquestes misèries juntes, que sumades multipliquen el seu efecte. La crisi, l'atur, la corrupció, el deteriorament de la democràcia. Ens ho anem empassant –quin remei–, però sense pair-ho, i la majoria ja tenim nàusees o mal de panxa. Però, ai las, malgrat aquest malestar hem de llevar-nos, i sortir de casa i–si tenim la sort de tenir feina– anar a treballar, i cuidar els nostres infants o els nostres vells, i animar els amics que estan pitjor que nosaltres. Es un esforç que no sé quan de temps podrem resistir sense arrambar-nos al costat del camí i vomitar tot el fàstic i quedar-nos allà ajaguts, sense força per tornar a aixecar-nos. Però , us deia, com que la naturalesa humana, malgrat tot, és d'arrel bona, la majoria de la gent s'alegra dels èxits dels altres. I constatar això és com beure un got d'aigua fresca. Moltes gràcies!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.