Èxit de ‘Victus'

No havia passat mai que el llibre més venut per Sant Jordi en català ho fos també en castellà, sense tractar-se d'una obra estrangera. Parlo de Victus, l'obra d'Albert Sánchez Piñol tan ben editada per Isabel Martí de La Campana. Quan dic ben editada no em refereixo només a la tipografia, l'enquadernació o el mapa que acompanya el volum i el fa tan atractiu. Vull dir també la labor d'editora que la Martí fa, protegint els seus autors, aconsellant-los i dient-los per on han de tallar o han d'afegir perquè el llibre funcioni a plena satisfacció del lector, que és qui compta.

Els dies previs a la sortida de Victus en l'original castellà, la Martí no les tenia totes. Creia en el llibre, el defensava a queixalades, però li preocupava que l'opció idiomàtica de l'autor generés rebuig. Sánchez Piñol, amb dues o tres obres fins llavors publicades, s'havia convertit en un referent d'escriptor en català, sobretot entre els joves, que sempre són els més radicals –i que duri. Presentant Victus en castellà, ¿ens podríem trobar davant una polèmica de tons agressius com les que vam viure quan Joan Manuel Serrat o més tard La Trinca –uns altres referents– van fer el canvi idiomàtic? Els temors de la Martí no van tenir lloc i el llibre va ser plenament acceptat. La prova, els més de cent mil exemplars venuts. D'acord, el tema i la idea força hi ajudaven: els fets de 1714 explicats des d'una visió sobiranista. Tot i així, hi hauria pogut haver soroll. El soroll no s'ha fet present, i això deu ser senyal que al país alguna cosa ha canviat des dels temps de Serrat i La Trinca, que tampoc van renunciar als seus ideals.

Jo hauria preferit originalment en català una de les novel·les ambicioses de la “nostra” literatura. Em penso que no dec estar sol en la preferència, i el mateix Sánchez Piñol m'havia dit que ell comprèn els que ens trobem en aquesta tessitura. Però les coses són com són, el país és com és, i la Martí i el seu autor ho han sabut intuir. Davant aquest fet jo callo i em limito a observar l'evolució dels meus coetanis en els temps més sobiranistes de la història recent de Catalunya.

A Sánchez Piñol no li va caldre ni sortir a firmar per ser el més venut. El novel·lista del setge de Barcelona va passar Sant Jordi a la fageda d'en Jordà, oh companyia, oh deslliurant presó.