Opinió

Àfrica millora?

Àfrica és encara poc visible, però això no és una excusa per no mobilitzar polítiques de llarg abast de col·laboració i estímul econòmic. La crisi actual no hi ajuda

En un excel·lent article de S. Devarajan i W. Fengler al Foreign Affairs, es planteja aquesta pregunta amb dues respostes: l'optimista i la pessimista.

L'optimista. El creixement de l'Àfrica subsahariana ha estat del 5% des de l'any 2000 i als vint països no productors de petroli, del 4%. La regió atreu ara inversions estrangeres per valor de 50.000 milions de dòlars l'any. La pobresa s'ha reduït per primer cop des del 2005 un1% per any, però el punt de partida és tan baix que la població que viu amb menys d'1,25 dòlars per dia és encara, el 2008, del 48%. La salut i l'ensenyament han millorat sensiblement. L'increment en escolarització secundària entre el 2000 i el 2008 ha estat del 50%, també des d'un nivell molt baix.

La pessimista. El creixement de l'economia s'ha degut a l'increment de preu i consum de les matèries primeres en els darrers anys i això és essencialment precari perquè fa que aquella depengui quasi únicament de les variacions del preu d'aquestes, històricament fluctuant: després d'un període de creixement n'hi ha un de decreixement, i aquesta dependència condiciona i afebleix inevitablement l'economia local. El sector manufacturer és petit i no ha crescut des del 1970: a Àfrica del Sud, el país més industrialitzat del continent, el sector de fet s'ha reduït. El repartiment de la riquesa malgrat el creixement global de l'economia dels països de la zona no ha millorat i els pobres continuen sent la part més important de la societat. La corrupció dels governs i en general de la funció pública, la manca d'infraestructures i el baix nivell de formació de la població són factors que dificulten el creixement i en definitiva el progrés de l'Àfrica subsahariana.

El problema essencial per al repartiment de la riquesa generada als estats africans que creixen es deu al fet que James Robinson defineix com a “economia extractiva”: les polítiques, regulacions i pràctiques estan orientades al benefici de les elits locals, minoritàries però poderoses, que en definitiva són les que retenen i controlen la major part de la nova riquesa generada.

El final de la guerra freda va suposar la fi d'un gran nombre de règims autocràtics que tenien el suport de la URSS o els EUA per mantenir influència a la zona. La democràcia s'ha estès i profunditzat i les eleccions s'han fet més transparents i menys condicionades. La qualitat dels gestors ha millorat perquè els polítics elegits amb més llibertat s'han sentit amb l'obligació de retre comptes als ciutadans que els han elegit i en alguns casos una nova classe de tecnòcrates ha arribat al govern.

La liberalització de l'economia ha reduït el valor de les monedes locals mantingudes artificialment altes per permetre a les elits econòmiques importar béns i serveis de l'exterior a preus baixos, però això ha perjudicat els productors agrícoles locals per l'exportació dels seus productes excessivament cars per una moneda artificialment sobrevalorada. El fet que els petits propietaris i agricultors votin ha fet que els governs els hagin tingut en compte, i això ha millorat l'eficàcia de l'economia encara majoritàriament del sector primari.

El volum excessiu de deute per la majoria d'aquests països va dirigir l'ajut extern els anys vuitanta i noranta a reduir-la o a condonar-lo, i avui un deute relativament petit ha estat un component important per estabilitzar l'economia de la zona.

Tres factors han contribuït a la millora macroeconòmica: el canvi demogràfic, l'increment de població urbana i la millora de les comunicacions per l'arribada dels mòbils.

La reducció de la mortalitat infantil i simultàniament la de la taxa de fertilitat ha fet que un 65% de la població tingui ara entre 14 i 60 anys i un 30%, menys de 14; és a dir, la proporció de persones potencialment actives a dependents és molt alta i aquest és un factor que ajuda a la productivitat.

Diu el Banc Mundial que no és possible un creixement de la renda per càpita si no hi ha una majoria de la població que visqui en ciutats. La major part dels africans viuran en nuclis urbans el 2030, és un catalitzador del desenvolupament econòmic significatiu.

Nous sistemes de telecomunicació i d'informació han permès a Àfrica saltar per sobre del període de comunicacions per cable i de sistemes d'informació analògics que Occident va explotar del 1940 al 1980. Aquesta és una palanca al creixement que no faltarà als països subsaharians i no suposarà per tant un inconvenient per competir. El nombre de telèfons mòbils a la zona creix a taxes anuals del 20%.

Les infraestructures a Àfrica estan infradotades i mal mantingudes: l'abastiment d'aigua i d'electricitat, la disponibilitat de vies de comunicació i el transport per carretera són pràcticament monopolis locals des de fa quaranta anys, fet que suposa un seriós inconvenient per al creixement.

Però el problema més gran per a l'Àfrica subsahariana és la formació del capital humà, especialment del que treballa a la petita i fraccionada agricultura local amb procediments antiquats i poc productius. La majoria de la població activa treballa en aquest sector.

Les inversions de capital estranger milloren el PIB dels països receptors però no generen ocupació de treballadors poc qualificats. A Moçambic hi ha hagut una gran inversió estrangera en mineria, però l'increment de la mà d'obra ocupada no ha estat significatiu. En molts casos aquestes inversions han creat riquesa però concentrada en capes de la població amb nivells econòmics i culturals alts, els pobres se n'han beneficiat poc i els rics han esdevingut més rics...

Els serveis públics funcionen de manera precària i la corrupció en les ajudes públiques està profundament estesa, la dedicació dels funcionaris públics és escassa. La democràcia ha estat la clau del progrés però és encara feble, i les forces i els interessos econòmics, avui més forts que en el passat a causa de l'abundància de matèries primeres i els beneficis que això pot generar, no auguren el canvi de condicions de contorn que els països de la zona necessiten.

Hi ha tantes raons per a l'optimisme com per al pessimisme mentre Occident no entengui que l'estabilitat, el creixement econòmic del continent i la reducció de la pobresa de més de la meitat de la població són clau per al seu propi benefici, estabilitat i seguretat. L'emigració descontrolada n'és una conseqüència.

la Xina podria ser l'esperança, però no sembla pas que les seves polítiques d'inversió i comerç siguin significativament diferents de les d'Occident una vegada acabada l'època colonial d'explotació econòmica. La no visió directa del problema –Àfrica és encara poc visible– no pot significar una excusa per no mobilitzar polítiques de llarg abast de col·laboració i estímul econòmic. La crisi actual no hi ajuda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.