Molt honorable espanyolista

Ahir, el molt honorable José Montilla va fer un gest públic cap als impulsors de Societat Civil Catalana i va presentar una conferència de Joaquim Coll, l'intel·lectual de referència per als sectors més espanyolistes del PSC. Abans que Coll digués el de sempre –fonamentalment, que els independentistes estan malalts del cap–, el 128è president de la Generalitat va afirmar, des del faristol, que aquesta entitat unionista “és una expressió legítima i necessària” del país. O, millor dit, de la comunitat autònoma. Montilla i d'altres líders del PSC van estar rodejats, en plena companyonia, dels principals líders de Ciutadans i del PP de Catalunya. Tots van somriure i aplaudir sense reserves.

Naturalment, José Montilla té tot el dret a pensar així i, si li sembla, d'expressar-ho en públic. Però això porta, de manera inevitable, a reflexionar sobre els anys de la seva presidència i la significació política que se n'ha derivat. En aquella època, la justificació clau del segon tripartit va ser que un president d'origen andalús, disposat a recórrer un tram, acabaria essent beneficiós per al conjunt del catalanisme. Qui no compartís aquesta apreciació era titllat, sense gaire manies, d'etnicista. En especial des de l'àmbit d'ERC.

Crec que, amb la perspectiva del temps, ja es pot afirmar que qui va subestimar les conviccions de Montilla són els que el van impulsar fins al palau de la plaça de Sant Jaume. L'anterior president de la Generalitat va ser qui va ordenar presentar les primeres esmenes a l'Estatut a Madrid, el mateix dia que el van aprovar a Barcelona. I, en acabar el mandat, va aconseguir un escó al Senat que encara manté. Ideològicament, Montilla va sortir del despatx de palau igual com hi havia entrat. I ara, passats els anys, l'unionisme disposa d'un símbol inserit en la cadena de legitimitat que es remunta, com a mínim, fins a Francesc Macià. I això són fets, i no paraules.