Opinió

LA GALERIA

Florenci Mauné

El 2015 el record de Mauné es manté ben viu gràcies a la seva filla

Aquest juny ha fet 90 anys del naixement i 20 de la mort del figuerenc Florenci Mauné. Músic popularíssim, sobretot des que als 60 va batejar el primer conjunt professional del país com a Mauné i els seus Dinàmics. Innovador en els arranjaments de la música del moment, els adaptava tant per a cobla orquestra de festa major com per als primers conjunts llogats per animar les festes de l'època d'or del turisme de sol i platja. El gran trompetista Emili Juanals va dir: “Mauné? Com a músic, no un 10, un 100! I com a arranjador de peces, un 200!” El 2015 el record de Mauné es manté més viu que no es mantindria gràcies a la seva filla Montserrat i a la web que li té dedicada. Àngels Gardella, amiga meva, escriptora i professora, un dia, després de visitar el museu que el mestre Lluís Albert té dedicat a la seva tia Víctor Català, va dir: “Quina sort, per un escriptor, de tenir un nebot que estimi, conservi i li projecti l'obra...” Doncs talment la Montserrat respecte al seu pare. Mauné adolescent ja tocava mitja dotzena d'instruments que havia après atzarosament a casa, amb particulars i en algun centre; a l'Institut Muntaner va formar una orquestrina; va dirigir sarsueles al Principal; va renovar d'arrel l'orquestra Caravana; va fundar la Costa Brava i, finalment, l'esmentat conjunt que el va fer molt popular. La seva formació sempre va tocar les cançons més rabiosament actuals: Albert Tomàs, botiguer d'electrodomèstics i de discos, li deixava el darrer èxit acabat d'arribar; a la nit l'escoltava i n'escrivia la partitura, al matí tornava el disc, al migdia tenia els arranjaments fets, a la tarda ho assajaven i a la nit oferien la peça. A vegades la novetat venia per la ràdio, magnetòfon de cinta i el mateix procés, amb èxits de, posem, els festivals de San Remo o de la Canción Mediterránea. Fumador que va enfosquir el marfil de les tecles greus del seu piano –hi oblidava la cigarreta encesa– i permanentment estressat per la feina, va fer una embòlia el 1970 a Lord's de Roses mentre tocaven el Rock del rellotge: els seus companys van veure que s'inclinava inopinadament sobre el piano.... I rocambolesca fou la manera com va ser atès: a Figueres el Dr. José Luis Yécora donava instruccions per telèfon que el seu col·lega de Roses aplicava sobre el pianista... Després va venir la paciència de la família i les llibretes infantils del ma, me, mi..., perquè qui va ser pioner a usar dos teclats –piano elèctric i clavioline, precedent electrònic dels sintetitzadors– es reiniciés a parlar.