Lleida-Alguaire
Amb dades d'Aena,
el 2014,
sobre 50 instal·lacions aeroportuàries
a Espanya,
l'aeroport lleidatà se situaria en la posició 35
Ara ja fa més de cinc anys que es va inaugurar l'aeroport de Lleida-Alguaire, promogut i construït pel govern de la Generalitat de Catalunya. Fa molt pocs dies ha saltat als mitjans la notícia d'una manifestació d'avionetes a l'aeròdrom d'Alfés, per protestar per una sentència judicial que obliga a tancar les instal·lacions de l'Aeri Club de Lleida. El tancament d'Alfés és, segons com es miri, un dels efectes col·laterals de l'obertura de Lleida-Alguaire.
Efectivament, quan el desembre de 2003 ens vam fer càrrec de responsabilitats de govern, es va donar a conèixer un informe del Departament de Medi Ambient que impedia la transformació d'Alfés d'aeròdrom en aeroport. Uns anys abans, el govern de la Generalitat havia adquirit, al Ministeri de Defensa, els terrenys d'Alfés, amb la voluntat de construir-hi l'aeroport comercial de Lleida i respondre, així, a una demanda unànime de les institucions lleidatanes. Calia, doncs, combinar el respecte a l'informe mediambiental, que proposava la protecció de la timoneda d'Alfés i l'hàbitat de l'alosa becuda, amb la demanda efectiva. El criteri del govern va ser, d'una banda, buscar un nou emplaçament per a l'aeroport i, simultàniament, mantenir l'activitat esportiva a Alfés conservant unes instal·lacions “toves”, amb protecció efectiva de la timoneda i una sega limitada en el perímetre immediat i a les mateixes pistes per garantir-ne l'operativitat aèria.
La construcció d'Alguaire i la seva posterior explotació ha aixecat molta polseguera i, de manera recurrent, s'ha tractat de situar l'aeroport de Lleida-Alguaire entre les mostres d'una gestió equivocada amb despeses injustificades i resultats molt precaris. S'ha volgut situar aquest aeroport com un dels exemples de males pràctiques de les administracions públiques, específicament de les administracions autonòmiques, i s'ha establert una simetria entre aquesta inversió i d'altres molt escandaloses en matèria d'aeroports.
Ja hem començat l'article explicant quina era la demanda i quina la circumstància que va portar a la construcció de Lleida-Alguaire. Cal dir, naturalment, que en part com a conseqüència de la crisi, els resultats d'explotació del nou aeroport no són per tirar coets i que la resposta a la nova oferta ha estat, només, discreta.
Ara bé, res d'això no justifica que es vulgui convertir Lleida-Alguaire en un paradigma negatiu. Passats cinc anys m'ho miro amb un punt de distància i amb un somriure escèptic. Però no em puc estar de fer una valoració del paper de l'aeroport lleidatà en termes relatius en el conjunt del sistema d'aeroports espanyol.
Prenem com a referència un any dolent, el 2014, quan van passar per Lleida-Alguaire un total de 30.277 passatgers. Amb dades d'Aena, això vol dir que sobre 50 instal·lacions aeroportuàries a Espanya, l'aeroport lleidatà se situaria en la posició 35. Darrere de Lleida-Alguaire hi ha La Gomera, Lleó, Burgos, Salamanca, Logronyo, Vitòria, Còrdova, Ceuta, Albacete i Osca-Pirineus, Sabadell, Son Bonet, Madrid 4 Vientos, Algesires-heliport i Madrid Torrejón. Queden fora del rànquing, per raons òbvies, amb inversions milionàries i fracassos evidents, els casos més escandalosos de Castelló de la Plana, Ciudad Real i Múrcia, que es podrien situar en un grup a part d'instal·lacions fantasma. Encara podríem afegir que, en relació amb els competidors francesos per portar esquiadors al Pirineu, Lleida-Alguaire ha vist fallar una rotació de quinze, per boira, mentre que Tolosa de Llenguadoc ha vist fallar sis rotacions de quinze, una per boira i cinc per problemes d'accessos als Pirineus.
En conclusió, cada vegada que des de Catalunya mateix es tracta de menystenir i, fins i tot, ridiculitzar Lleida-Alguaire i se'l posa al costat de les inversions fantasma, es deixen fora del mapa i no es tenen en consideració 14 instal·lacions d'Aena que depenen de l'Estat i s'alimenten de pressupostos públics. No es tracta ni de fer triomfalisme, ni de practicar el masoquisme. Només cal ser realista i saber que no hi ha cap defecte més català que tirar-se pedres a la pròpia teulada.
