Millor, impossible

Els déus de l'Olimp, les rèpliques romanes i tot allò que va venir després en forma monoteista s'han conjurat per donar ales a Catalunya. El cronista no s'ho pot creure. Se'n fa creus. No es podia fer millor. Els cinc primers noms que ahir va filtrar el govern, Esquerra o Convergència –tant se val– són cinc dianes. Raül Romeva assacia la set de l'esquerra inquieta; Carme Forcadell hi posa l'èpica; Muriel Casals, la mel; Artur Mas i Oriol Junqueras, la força, l'ordre i la vertebració. Senyors, vostès ens guien. Barrets al foc! És possible que sí. És possible que aquest país, dividit, petit, de campanar i campanar veí, perdedor, escaldat i trinxat, quan la història li crida a la porta sigui capaç de tenir grandesa. Encara ningú no sap què i com ha passat. Encara ningú no sap com Mas ha estat capaç de persistir, com Junqueras ha estat capaç de cedir, com les entitats dites civils han estat capaces de respondre. Xamba o encert, lloats siguin els astres. Hem fet el ple. Ahir, dins i fora, tot era ira. Iniciativa i Podemos bramaven, Rajoy amenaçava, les tertúlies i els rogles espanyols, socialistes o falangistes, es desbocaven. Al·leluia! És precisament i exactament això. Senyors d'Esquerra, senyors de Convergència, senyors de la dita societat civil, i encara més, senyors del Moviment d'Esquerres Sobiranistes i senyors de Demòcrates de Catalunya, ara sí. Brindem i posem-nos de peu una altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Tot és possible i ho farem tot.