Culte a la personalitat
El culte a la personalitat genera superficialitat, facilita la manipulació de l'opinió pública i perpetua la pretensió i la impostura com actituds efectives d'ascens social
Fa anys, a l'edifici del Departament de Salut, premi FAD de 1983, varem rebre un grup de parlamentaris francesos i després del tour habitual per l'edifici un d'ells em va dir: “Teniu molt culte a la personalitat.” Ho deia perquè a tots els despatxos de subdirector en amunt hi havia els retrats del president de la Generalitat, llavors Jordi Pujol, i del rei d'Espanya, llavors Joan Carles I. Vaig trobar interessant que precisament fos allò el que li cridés més l'atenció.
Retrats a banda, el culte a la personalitat (adulació exagerada i incondicional d'individus concrets) és una característica força present en la nostra societat; acostumem a tenir un famós més o menys oficial en cada sector, en arquitectura, en poesia, en ciència, en escultura... el qual sol ser omnipresent en els mitjans i a qui els polítics s'acosten per sortir també a la foto. El problema d'això no és que hi hagi gent que sobresurti en el seu àmbit d'expertesa, sinó el mateix mecanisme de construcció i manteniment d'aquestes personalitats, que sospitosament sovint sols n'hi hagi una en cada àmbit i que la fama no sempre equivalgui a prestigi. Als famosos se'ls acaba adorant per ser qui són, independentment d'altres consideracions, i ells acaben més interessats a perpetuar la seva pròpia imatge i el rèdit personal que en treuen, que no pas a defensar allò que potser inicialment havien representat o les causes políticament correctes que freqüentment abracen. Els famosos no volen ombres, no solen deixar escola i un cop desapareixen cal tornar a començar de nou. Per això una societat amb tendència a crear personalitats de culte no garanteix ni l'equitat, ni la qualitat. És molt més difícil que una societat avanci a cop d'opinió o de genialitat personal, que no pas mitjançant la consistent formació i millora objectiva d'una majoria. El culte a la personalitat genera superficialitat, facilita la manipulació de l'opinió pública i perpetua la pretensió i la impostura com actituds efectives d'ascens social. En España se trata a la gente por quien es o por quien pretende ser, pero nunca por lo que saben hacer (Américo Castro).
No sé quÈ va ser primer, si l'ou o la gallina, però és curiós que el culte a la personalitat sigui més prevalent als països de sud, on s'accepta que sols uns pocs interpretin el Llibre Sagrat i on tenim una història plena de monarquies i dictadures personalistes. Sempre m'ha impressionat el concepte de Janteloven (en danès) que tenen tots els països escandinaus, traduïble com la llei de Jante, i que bàsicament suposa el convenciment que un individu mai no és millor que el grup. Aquest concepte, convertit en un valor socialment acceptat, té immenses repercussions pràctiques, entre elles que la societat receli d'aquells que en el seu àmbit sobresurten ostentosament, se'ls avaluï sistemàticament a través d'experts i se'ls avisi que ser un bon professional i viure de la fama no és el mateix; o com em deia un amic suec: que la selecció de futbol d'aquest país tingui uns resultats relativament bons sense tenir cap estrella. Aquest concepte no està renyit, ans al contrari, amb el de lideratge, el qual significa acceptar l'expertesa, la visió i
la determinació d'una persona que sobresurt, però que amb el consens dels altres posa les seves qualitats al servei d'un
objectiu comú. En canvi, no té res a veure amb el tan nostrat caïnisme dirigit als qui excel·leixen i que la meva àvia enllestia amb el seu “si l'enveja fos tinya, aquí tots grataríem”. País d'exilis i homenatges
pòstums. La cultura de la fama és contrària a la del mèrit i del reconeixement, la qual requereix massa crítica, debat transparent i, en el cas dels mitjans, periodistes especialitzats.
Ara que vivim temps de canvis i potser una nova forma de fer política, és important que els nous poders reconeguin els tics que ens han fet avançar a sotragades i que –més enllà de les ideologies– es comprometin a defensar un marc de funcionament que ajudi a destriar el blat de la palla, per ètica, però també perquè el país aconsegueixi un nivell de competitivitat sostenible.