27-S

La triple crisi que hem viscut des del 2008 –econòmica, de confiança en la política i de la relació amb l'Estat– ha acabat generant dos moviments massius: l'onada independentista i la dels indignats. Dos moviments que tenen vasos comunicants, com el de la demanda de regeneració, amb la CUP com a simbòlica frontissa, i que han acabat dinamitant el mapa de partits i sacsejant les institucions. Sempre que hi ha moviments ciutadans, la pregunta que es formulen tots els analistes és: i ara, què? Doncs ara aquests dos moviments han acabat prenent forma electoral, amb dues candidatures que són un reflex molt exacte del que s'ha viscut al carrer.

Per tant, tots aquells que consideren que les noves propostes polítiques són artefactes estranys, haurien d'admetre que, al contrari del que ha passat en altres moments en què moviments ciutadans s'han acabat dissolent per falta d'encert a banda i banda per canalitzar-los, aquesta vegada el que s'ha viscut al carrer té una traducció coherent a les paperetes. I s'ha de reconèixer també la valentia dels qui han decidit trencar zones de confort per adequar-se al que creuen que cal. I això val per a Artur Mas i CDC, però també per a Joan Herrera i ICV. I val també per a Ramon Espadaler i UDC. I també per a Miquel Iceta i el PSC. De la mateixa manera que és vàlid per als qui des d'aquestes formacions s'han desplaçat en els eixos moguts pels ideals. La mateixa coherència que, necessàriament, tenen el PP i Ciutadans, que també recullen una part de la sensibilitat del país.

I ja està. Ara totes aquestes ofertes es mesuraran a les urnes, els ciutadans decidiran, i tocarà als polítics ser conseqüents amb els resultats. Tan senzill com això. Tan senzill com que a Espanya també hi ha hagut una sacsejada, també ha canviat el mapa, també ha canviat l'oferta i també canviarà la composició del Congrés. I també hauran de ser coherents. I a Soto del Real, en tot cas, que hi vagin els colpistes.