Opinió

Full de ruta

Un tram

Es veuen tan invencibles, tots aquests, que potser sí que això no ho podrà aturar ningú

Enllaunats al carrer Rogent, semblava inviable arribar a la Meridiana. “Mira que portar-lo aquí, tan perillós com és”, comentava al seu marit una senyora, escandalitzada. Un pare coratjós aixecava un cotxet per sobre dels caps, obrint-se pas entre la multitud. La mare el seguia amb el petit als braços, amb una protecció despreocupada i feliç. Ara mateix, penso, aquest deu ser l'únic lloc del món en què la gent s'atapeeix, es trepitja, s'empeny, i sua amb satisfacció. Tot era mirar amunt i veure els veïns de la Meridiana trencant tòpics a cop d'estelada al balcó. El que hauria donat per ser dalt d'un d'aquells helicòpters: el formigueig des del cel. Però llavors no hauria vist aquell grupet d'adolescents petonejant la càmera del mòbil, instagramejant amb el punter a la cara, ni l'àvia nonagenària a la cadira, la samarreta blanca i l'ànsia de veure-ho fet. I jo que n'estava farta, de manifestacions i de martingales, d'aquest més difícil encara de la societat civil que s'eternitza, persistent a complicar-se la vida ara amb samarretes i cartolines de colors... L'última, diuen? Va!

I si punxàvem? Quatre anys arrossegant el cansament del que espera i n'està fart, de justificar-se, d'haver de demanar permís per a tot, que li reclamin el vot pels cognoms i que encara n'hi hagi que avantposin els interessos de capelleta a cada moment; farta que s'avanci tan a poc a poc, en el debat i en els fets, que sembla mentida. Però es veuen tan invencibles, tots aquests, amb els punters preparats a casa i la disciplina impertorbable del blanc, l'estelada al coll o de polsera, que avui diria que sí, que potser sí que això no ho podrà aturar ningú, passi el que passi amb tot el que vindrà. Tant se val la xifra del recompte i el percentatge equivalent sobre el cens electoral. La Diada és el conjur necessari per repetir-nos que podrem. I entre crits d'“independència”, i la impaciència perquè passen pocs minuts de les cinc, aconseguim deixar el carrer Rogent. Ja a Aragó, a tocar de l'autocar aparcat que deu haver dut una munió de lleidatans d'Artesa, hi ha el pare i la mare amb el nadó. Li han retallat un minúscul punter violeta, per la igualtat. Es retraten tots tres amb la Meridiana impossible al fons. De tan evident, fa vergonya de dir. Serà avui o demà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia