Constitució i tractats europeus

La Constitució italiana és de les més progressistes d'Europa perquè es va fer després d'una victòria militar sobre el feixisme, amb el consens de les ideologies predominants –democratacristiana, socialista i comunista–, molt diferents de les dels seus hereus actuals. Es basa en un model de capitalisme regulat i amb la intervenció de l'Estat juntament amb la “democràcia progressiva” per promoure la igualtat i la llibertat dels ciutadans de manera simultània i amb la mateixa importància. Així l'article 1 diu: “Itàlia és una república democràtica basada en el treball.” I l'article 3: “És una tasca de la República remoure els obstacles d'ordre econòmic i social que, limitant de fet la llibertat i la igualtat dels ciutadans, impedeixen el desenvolupament ple de la persona humana i la participació efectiva de tots els treballadors en l'organització política, econòmica i social del país.” I l'article 4: “La República reconeix a tots els ciutadans el dret al treball i promou les condicions que facin efectiu aquest dret. Cada ciutadà té el deure de desenvolupar [...] una activitat o una funció.” La centralitat del dret al treball i del dret a una remuneració adequada es basa en el fet que només amb la traducció a la pràctica d'aquests drets és possible remoure els obstacles econòmics i socials que limiten la llibertat i la igualtat dels ciutadans, i impedeixen la participació efectiva en la vida democràtica. La qual no és només el dret de participar en les eleccions, sinó el dret de participar en l'organització política, econòmica i social del país.

És alliçonador comparar-la amb la Constitució Espanyola –fruit d'un pacte entre els hereus de la dictadura franquista i els partits democràtics a mitjan 1970–, que va ser molt diferent del que es va consensuar a Itàlia. La Constitució Espanyola neix quan comença la crisi del model de capitalisme regulat i amb la intervenció de l'Estat i es basa en un model molt més liberal. Es dóna molta importància a una democràcia formal basada en la llibertat i en el dret a participar en les eleccions, i molta menys a una democràcia que permeti una participació real dels ciutadans en l'organització política, econòmica i social per tal d'aconseguir una progressiva igualtat. No hi ha el treball entre els drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes, i no s'esmenta fins a l'article 35, quan se'n parla primer com un deure i després com un dret. Que lluny de la centralitat del dret al treball i del dret a una remuneració adequada i de la traducció a la pràctica d'aquests drets, que es poden trobar a la Constitució italiana!

El capitalisme dissenyat en els tractats europeus, almenys des de Maastricht, és molt liberal. Els principis més importants són: lliure competència, intervenció mínima de l'Estat, estabilitat de preus i lluita contra la inflació, independència del BCE i desnacionalització de la moneda (l'euro) que només depèn del BCE. La insistència en una “economia de mercat fortament competitiva” vol dir desregulació de l'activitat econòmica i disminució de la protecció social. L'objectiu principal, al qual se subordinen tots els altres, és l'estabilitat de preus. La lluita contra l'atur passa a ser secundària, així com les polítiques actives en el mercat de treball i les polítiques d'estímul de l'economia, que es consideren potencialment inflacionistes. A més, s'ha obligat els països a canviar les constitucions per introduir-hi l'estabilitat pressupostària: pressupost equilibrat i límits en el dèficit públic i en el deute públic. Implica la subordinació de l'objectiu de reduir la desocupació a l'objectiu de l'estabilitat de preus, el que és coherent amb la jerarquia de valors establerta pels tractats europeus. El resultat concret ha estat la imposició de l'austeritat que ha provocat, als països perifèrics, un empitjorament de la situació de crisi.