Pas gegantí

En Lluís Foix i jo som cridats per anar a Vilanova i la Geltrú a parlar de la situació creada després de les eleccions del dia 27 de setembre. Els organitzadors han titulat l'acte
I ara què?, i jo confesso d'entrada que sóc un desastre en les premonicions i em sento incapaç de respondre la pregunta. En aquell moment Junts pel Sí i la CUP es troben en plenes negociacions i reflexions i el resultat és incert. Es posaran d'acord? La presidència de la Generalitat recaurà en Artur Mas, que la CUP recusa, o en algú altre? Una possible entesa serà acceptada per les bases d'ambdues formacions? Anirem a unes eleccions anticipades? Em sap greu. Havia de respondre una pregunta i afegeixo interrogants. El públic no està des del principi gaire animat. Hi ha votants de Junts pel Sí i de la CUP. Els favorables a altres opcions s'han abstingut de venir. En Foix i jo, cadascú a la seva manera, mirem d'eixorivir la concurrència alacaiguda. En Foix, que ho sap tot, es val del relativisme basat en altres episodis polítics i històrics: tot en política és més lent del que volem o ens pensem. En Foix ha deixat de fumar amb pipa, com feia quan no el veia ningú, però sempre serà un usuari d'aquest sistema de rumiar amb calma, tan britànic, i també de pacificar, tan americà. No és favorable a les gran manifestacions perquè són un fenomen romàntic i la política no es fa amb romanticisme, però si algú toca la llengua, la cultura o l'esperit de Catalunya, “em trobaran al davant”.

Jo faig sumes per explicar el que tothom sap però que per les cares que fan els oients sembla que s'hagi de repetir: a Catalunya no hi havia hagut mai una majoria absoluta independentista. Falten vots? Va semblar que amb les “plebiscitàries” el referèndum seria sobrer però ara es torna a fer necessari. En el mal anomenat “bloc del no” hi ha molt de sí. Ens el deixaran celebrar? Tenim molta més força per exigir-lo i més aliats a Europa. Haurem d'esperar les eleccions espanyoles de Nadal, potser. “Tot en política té el seu temps”, recorda Foix. Un senyor s'aixeca per triturar la figura d'Artur Mas i ens fa evident que si la CUP no s'hagués presentat o s'hagués unit a la candidatura de Junts pel Sí, el resultat independentista hauria estat menor. Ara: aquest senyor tan rabiüt acceptarà un pacte amb Mas? Un altre senyor em diu en un apart: “Jo he votat successivament Joan Laporta, ERC i ara la CUP perquè obliguessin Mas a ser més independentista; cada cop me n'he penedit en comprovar que li he tret força.” N'hi ha gaires, així? Una senyora ens interromp: “Alegria, alegria, que hem fet un pas gegantí.”