Opinió

La columna

Companys a Madrid

Havia nascut el 1882 al Tarròs. I era afusellat a Montjuïc, Barcelona, el 15 d'octubre del 1940, als 58 anys. Va morir com a president del govern de la Generalitat, com ell va voler subratllar al bell mig d'aquella paròdia de judici, que ja l'havia condemnat d'antuvi. El ben conegut advocat dels sindicalistes, l'amic de Layret i de Salvador Seguí, ja el 1917 era regidor de l'Ajuntament de Barcelona en representació del Partit Republicà Català. El 1920 és deportat a Maó, al castell de la Mola, d'on surt perquè ha estat elegit diputat. Dos empresonaments més. El 1931 participa en la conferència d'esquerres i al cap de poc temps serà diputat d'ERC, des d'on lluitarà a favor de la II República. El 6 d'octubre del 1934 es revolta contra l'entrada al govern de la República de la CEDA. I proclama l'Estat Català dins la República Federal Espanyola: “Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes, que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el poder. (...) L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. (...) Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat.” Ben aviat, però, el govern central suspenia l'Estatut del 32, Companys era empresonat al vaixell Uruguay, traslladat a Madrid, jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals i condemnat a 30 anys de presó i tancat al penal d'El Puerto de Santa María. Si a Madrid havia estat diputat i ministre i empresonat, després de la desfeta i de la fugida a França és detingut a la Bretanya francesa, per la Gestapo o per la Wehrmacht, policia militar alemanya, en col·laboració amb l'ambaixada espanyola a París. El 18 de setembre arriba a Madrid on serà vexat, torturat, humiliat.

Fa deu anys, i amb el suport del Memorial Democràtic i de l'enyorat Miquel Caminal, volíem commemorar aquella estada de Companys a la sinistra Dirección General de Seguridad, convertida en seu del govern de la Comunidad de Madrid. La presidenta, Esperanza Aguirre, es va negar a cedir l'espai, al·legant que aquell era un punt de concòrdia i no de revengisme (sic). Amb diputats catalans a Madrid, com Joan Tardà, amb Caminal, els responsables del Cercle Català de Madrid, membres de diferents organitzacions a favor dels drets humans i de la memòria històrica vàrem voler denunciar que els poders de l'Estat no haguessin fet res per anul·lar cada una de les sentències polítiques de la dictadura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia