Ulls desperts

Un dia mireu la realitat a través de la finestreta minúscula d'una càmera telemètrica de l'any 1974. Abans de despullar-li la funda –que roman adherida a la càmera mentre dispares– preneu un suc de taronja en got de tub. Us el serviran amb una ridícula palleta que esquitxarà vitamines a les galtes enceses del vostre interlocutor. Riureu. Càmera en mà, encara endreçada dins el guardapols vellutat, passegeu per tots els ponts construïts i per construir. Arribeu-vos a un bar, enfileu el passadís escortat per taules ordinàries i accediu a la rebotiga. Sou en un mirador, petit i deliciós, a uns tres metres per damunt de les aigües llardoses del torrent. Deixeu descansar la càmera, encara closa, en una de les tauletes rodones i blanques bordejades amb seients baixos i cadires de fusta antiga. Sou al barri vell, amb una càmera clàssica i vistes privilegiades. Emmarcats per una portalada diminuta, heu entrat al cau de la llum. Mireu avall, al llot del fons de riu. Hi haurà una carpa obesa, immòbil, plastificada. Pregunteu de què s'alimenta. El savi respondrà “menja petites partícules de matèria orgànica” mentre una aranya del segle passat li recorre l'avantbraç. La cambrera desmarxada s'apropa amb una safata incongruent (cafè amb llet i cervesa petita), us mira malament i fixa els ulls a la càmera com si no n'hagués vist mai cap. Riureu. Atansareu els seients que no aixequen dos pams de terra i oblidareu les begudes. Us sotjareu els ulls i evocareu bancs blaus. Engrapareu la màquina quan sona el mòbil i desfà la màgia. La llum entrarà vigorosa pel balconet, enfocant la paret grisa de clapes blanques que fareu servir de decorat mig ajaguts. L'espai és mínim però es farà oceà. Obriu els ulls, entreobriu els llavis i respireu l'alegria de l'aigua. Apunteu, dispareu, qui sap què sortirà? Dies a venir, veureu les instantànies. Haureu viscut el poder del migdia, la bala d'uns ulls desperts color d'horabaixa, el misteri d'uns clics atzarosos i la follia del silenci visual.