Abengoa, i ara què fem?

Segurament molts de vostès hauran sentit moltíssimes vegades que des de la banda de l'esquerra més esquerra s'atribueix als governs que són neoliberals. I reforcen els seus atacs amb el rescat de la banca, que més aviat hauríem de dir caixes. Per poc que sabessin d'economia veurien que el que diuen és un contrasentit perquè un neoliberal mai hauria rescatat un banc ni cap empresa, perquè són uns defensors de la “destrucció creativa”, segons la qual les fallides depuren el teixit industrial i el fan més competitiu. Però les posicions ideològiques duren fins que la realitat et posa davant dels fets reals i és quan la ideologia irreductible s'esfuma. Aquesta setmana, amb el concurs de creditors d'Abengoa, ens hem topat amb una altra prova de foc pel realisme i, com sempre, ja són molts els que demanen una socialització de les pèrdues d'una empresa privada. És clar que els números d'aquesta possible fallida fan tremolar: 8.900 milions d'euros de deute, un passiu de 25.000 milions, 28.700 empleats dels quals 6.900 són a Andalusia. Ara ja són molts els que miren el govern espanyol per exigir-li que hi intervingui, però em temo que la desfeta és tan gran que tindrà poca capacitat de fer-ho. Per ara els bonistes, que hi tenen 3.852 milions invertits, han contractat Houlihan Lokey, líder mundial a gestionar companyies amb un alt risc, perquè defensi els seus interessos.

És cert que les pressions seran importants perquè el gros del deute és a mans de bancs estrangers, liderats pel Federal Financing Bank amb 2.220 milions, i el segon és el Santander, amb 1.550 milions. Una vegada més, la marca Espanya trontolla.

I què ha passat amb Abengoa? Doncs que torna a ser un exemple clar del model “empresarial” espanyol que s'ha creat a l'entorn del BOE i de la política, i ha estat víctima del populisme, com ho han estat tantes altres empreses i molts particulars. El govern de Zapatero va fer una llei de promoció de l'energia renovable que era del tot insostenible; feia comprar a les empreses elèctriques tota l'energia que generaven les renovables amb un preu superior al de venda assegurant una rendibilitat del 7,5%, però com que aquest augment de cost no el podien repercutir al rebut que paguem els consumidors, es va comptabilitzar com un deute que en pocs anys va superar els 30.000 milions i amb una tendència diabòlica i insostenible. Cal observar que aquest dèficit tarifari l'acabarem pagant els consumidors. És un cas Castor. És per això que es va fer una reforma de la llei, rectificant els plantejaments inicials i que han perjudicat els inversors. Però em temo que aquesta no sigui tota l'explicació perquè Abengoa és una empresa molt internacionalitzada i sospito que aniran aflorant problemes de gestió com van aflorar en la gestió de les caixes i bancs.

El patró del consell d'administració d'aquesta empresa segueix fil per randa els que podem trobar a Caja Madrid, Bankia, i a la resta, que comparteixen la politització i hi trobem bàsicament polítics del PP i del PSOE. Luís Solana, José Borrell, Carlos Sebastián (germà de Miguel Sebastián), l'exsecretari d'Hisenda i soci fundador amb Cristóbal Montoro de Montoro & Asociados, Ricardo Martínez Rico, José Terceiro, Alberto Aza, excap de la Casa Reial, Javier Rupérez i l'exassessor de Barack Obama Juan Verde. Aquests dies el president dels EUA parlava l'Abengoa elogiosament, potser aquí hi trobarem la resposta.

Així doncs, amb aquesta desfeta la pregunta és: I ara què? Socialitzem les pèrdues o deixem que caigui? Els que han criticat tant els rescats dels bancs que tenien més de 6 milions d'impositors i una gran quantitat de llocs de treball, a més d'altres efectes col·laterals, poden defensar ara socialitzar les pèrdues d'Abengoa, que haurem de pagar tots?