Opinió

Un ridícul ratolí

L'orfandat de mestres és tan evident com la mateixa absència de lideratges sòlids

És de consens general que en el nostre temps s'ha perdut la gran política, aquella en què els grans estadistes determinaven el curs de la història. Després de la Segona Guerra Mundial i la conferència de Ialta, tal vegada l'últim vestigi ha estat aquest tall al segle XX que li van atorgar personatges tan decisius com Reagan, Thatcher, Joan Pau II i Gorbatxov. Van ser ells els qui van cancel·lar el segle XX, la seva guerra freda, el mur de Berlín amb l'enfonsament del comunisme soviètic d'un sol tall el 1989. A partir d'aquest moment el món va ser un altre, el segle XXI va anticipar el seu pròleg, el liberalisme i el mercat van voler constituir-se en grans redemptors de la humanitat, i un il·lús Fukuyama va anunciar estúpidament “el final de la història”. Un altre home, bastant més intel·ligent i mal interpretat, Huntington, va predir “el xoc de les civilitzacions”. Ara estem provant el fel d'aquest amarg diagnòstic.

En la primera quinzena del segle XXI descobrim la trista evidència de l'orfandat. Els sistemes socials es desboquen, els reptes es tenyeixen de negre. A majors reptes socials, pitjors polítics. A més profunds desafiaments socials, menor claredat en les idees i en els sistemes de pensament. L'orfandat de mestres és tan evident com la mateixa absència de lideratges sòlids. I en aquest mar de mediocritats difuses, tan sols dues llums apareixen en el firmament de la geopolítica: Angela Merkel i Vladimir Putin. En el Mediterrani profund un altre ser inquietant, que tracta de revertir la història de Turquia, Erdogan. El recent incident de l'avió rus abatut és un clar exemple del que tracto de dir: menteix sobre les causes pretextades per justificar el seu abatiment; menteix sobre el seu real objectiu (crear un conflicte amb l'OTAN i els EUA); menteix sobre els tràfics de petroli des d'Estat Islàmic que es produeixen en territori turc; menteix sobre la seva maquiavèl·lica concomitància amb ISIS i sobre el seu blindatge fronterer amb la zona en guerra de Síria i l'Iraq; menteix sobre les seves pretextuals negatives a l'hegemonia a la zona; i cerca astutament la islamització del seu poble, que Atartuk havia alliberat, atorgant-li una Constitució laica i modernitzadora del país. Entretant persegueix els kurds, que són els únics que realment combaten ISIS; projecta sobre les costes europees rius de milers i milers de refugiats, permetent a les màfies i al mateix ISIS l'abús i explotació d'aquestes multituds que fugen de la guerra… Quina ingent hipocresia la d'Erdogan! El 1989 a Izmir els generals de l'Estat Major turc ens van exposar a quatre convidats espanyols els seus greus temors sobre el procés de gradual islamització de la societat turca de la mà del partit islàmic, al qual es titllava de “moderat”. En una missió comercial del Port de Barcelona destacats representants d'aquest partit, a principis de la dècada del 2000, van pretendre convèncer un grup de diputats catalans de la seva liberalitat i exquisida tolerància. Jo no me'ls vaig creure i vaig contestar amb una certa acritud els seus postulats.

Avui, en un escenari geopolític de gran complexitat, les coses no són com semblen. Els papers es poden intercanviar: en aquest desert de lideratges, amb un Obama infantilment bonista i en bona part responsable de la guerra de Síria i de les frustrades primaveres àrabs, només la figura de Putin emergeix amb una solidesa gèlida i un innat instint de jugador d'escacs. Merkel seria la nostra resposta, i amb ella l'hegemonia d'Alemanya controlant la UE, que s'apoca davant l'allau de reptes i fracassos. La solució, aquest mercadeig de 3.000 milions d'euros per Turquia a canvi de convertir-la en el tap del Mediterrani. Algú s'ho pot prendre seriosament? És aquest el coratge dels governants europeus, davant l'evidència del colador de les nostres fronteres i de la instal·lació, d'anys, del terrorisme islàmic a Occident?

És el part de les muntanyes, el mateix ratolí que Horaci proposava, després de l'engendre d'aquests gegants que van tornar la seva grandesa en ridícul. El ridícul covard de l'apocament. No serà legítim interrogar-se sobre on va Europa, potser camí d'un nou protectorat? Quan la llei és proposada per mercaders, difícilment es conquista la solidesa dels pobles. En suma, el ratolí com a símbol del ridícul.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia