La guerra de les ambulàncies

La “guerra de les ambulàncies” que s'inicià a Girona de manera incipient a principi dels anys vuitanta va ser un reflex del que va succeir a la major part del món occidental, coincidint amb els finals de les grans guerres i el desenvolupament de l'automòbil. A finals dels anys vint les marques inundaren el mercat i els excedents de vehicles dels exèrcits, adaptats o seminous, van fer obrir l'ull a les empreses de serveis. Aquestes, però, no prestaven l'auxili en carretera, transport de malalts, ferits, urgències, etc. No hi havia cap norma internacional, ni tan sols Creu Roja tenia res que protegís el servei que donava. A les empreses de serveis res les avalava. Més endavant l'administració assignà ajudes. Les raons que aportaven les empreses d'ambulàncies tenien, des del punt de vista legal, bona part de raó.

Ara bé, Creu Roja havia lluitat sempre de primer a les guerres i després en les adversitats de la vida i tenia a favor seu l'experiència i l'esperit de servei innegable de la institució. Creu Roja mantenia l'esperit fundacional d'ajuda als més febles, oprimits i vulnerables. Les lleis, on n'hi havia, eren poc clares i difícils d'ajustar-se per accedir a les ajudes de les institucions. En aquest entrellat, als anys vuitanta un petit grup d'ambulanciers, liderats pel jove Jesús Caballero, d'una petita empresa gironina, començaren a fer-se veure i sentir, fins que un festiu desfilaren reivindicant pels carrers de Girona. Ambulàncies Sistané, Serra, Carreras i algun altre foren els promotors. Els mitjans de comunicació en feren difusió i el tema tingué protagonisme molt de temps.

Aquells anys l'autor de l'article era president provincial de Girona i sotspresident de Catalunya. Sabíem que hi havia protestes i que en diversos països s'havia arribat a acords i que Creu Roja havia cedit el servei a empreses privades. Hom veié que la guerra de les ambulàncies es perdria. El que decidí, però, que Creu Roja sols pogués continuar amb el servei benèfic varen ser dos greus errors de la presidència estatal i adlàters.

1. Cobrar el servei si no era urgent i els usuaris podien abonar-ho. Sovint els que prestaven el servei no tenien idea ni de qui eren els usuaris.

2. Emprar soldats de l'exèrcit, assignats a Creu Roja, compartint deures amb els voluntaris de la institució. A la major part no els guiava l'altruista esperit de sacrifici de Creu Roja, sinó la possibilitat de restar en la pròpia ciutat, pernoctar a casa i alguns, seguir treballant parcialment. Les amistats i relacions eren fonamentals. Fer la mili a Creu Roja era una prebenda. Acabà amb l'extinció el dia que l'exèrcit posà ordre en la vergonya.

Jo vaig estar a Creu Roja del 1984 al 2007. L'any 1989 m'atorgaren el guardó d'or i el 2007, quan era sotspresident estatal a cura de drets i deures, juntament amb el president autonòmic català i els de Barcelona, Lleida i Girona, ens digueren que deixéssim Creu Roja o en seríem expulsats. Per què? Per pretendre bastir Creu Roja de Catalunya, independent, és clar. Molts nous polítics creuen que la lluita comença ara: ja ho veuen!