Vuits i nous
La pedra de Santiago
“La levítica capital de Galícia és com Vic als anys cinquanta
Ala ciutat moderna de Santiago de Compostel·la el beatificat papa Joan XXIII dóna nom a un aparcament. Un pensador barroc, no sé si alemany, afirmava que el judici final ja s'havia celebrat, i en precisava el dia i l'hora. Déu havia intuït per on la humanitat s'encaminava i havia decidit tancar caixa. Els posteriors a aquella cita judicial o anirem a l'infern o els amnistiats seran tan escassos que els tràmits seran ràpids. “Párquing Juan XXIII” i, abans d'entrar al nucli antic, els pelegrins circulant a peu entre un edifici d'El Corte Inglés i un MacDonald's i havent-se d'aturar als semàfors per deixar passar els cotxes.
Santiago, Roma i Jerusalem són els tres grans pols d'atracció cristiana del món. Deixarem ara Jerusalem a banda. A Roma, sobre la tomba de sant Pere, hi ha tot Miquel Àngel i tot Bernini. Què hi ha a Santiago sobre la tomba d'un altre apòstol? Una catedral tan grandiosa i bonica com es vulgui, però romànica, amb els afegits barrocs d'un artesà: el mateix que a Lugo va fer amb fusta l'altar lateral de la Virgen de los Ojos Grandes. La façana està en reparació perquè la pedra es ressent de la humitat gallega. Parlem de fusta i pedra, no de marbre. Jesucrist va dir que fundaria la seva Església sobre una pedra. Pensava en la de Santiago? O hi pensaria ara, vist el balanç de dos mil anys d'història eclesial romana? Tots els camins duen a Roma, mentre que per arribar a Santiago n'hi ha un. Llarg i bifurcat, però un. Els de Roma es poden fer de la manera que es vulgui i, el de Santiago, preceptivament a peu. A peu no es poden transportar blocs de marbre ni tampoc or ni oripells, pel pes i perquè te'ls poden robar en el trajecte. Tampoc, amb visitants provisionals d'espardenya, es pot desenvolupar gaire poder temporal. Veig arribar dos pelegrins. Són japonesos. Tenen els peus nafrats i no poden dir fava. Esperaven trobar marbre? Amb l'abraçada a una talla de fusta van servits. Aquests aniran al cel. No sé si podríem dir el mateix de molts que es reuneixen al Vaticà per aclamar el successor de Pere.
El resultat és que la ciutat vella de Santiago és com Vic als anys cinquanta. Una “ciutat de Déu” amb Esglésies, botiguetes de bastons i boines i pa de pessic... Ni les grans marques de la modisteria gallega hi tenen presència. Els negocis d'Amancio Ortega són fora, on es troben el McDonald's, El Corte Inglés i els bingos, com si volguessin evitar una profanació. A la catedral observo el botafumeiro suspès immòbil del sostre. “Funciona en ocasions excepcionals.” Ja ho entenc: el dia de Sant Jaume. “I també pagant.” Vol dir que si pago seré envoltat i perfumat d'encens? Que pagant Sant Jaume també canta? “Sí, senyor, a tres-cents euros la sessió.” No m'ho digui, que no ho vull sentir. Tan bé que anàvem.
