Menjar és el que importa

“Molt bé, Cuyàs, ja hem ensumat els eucaliptus, hem considerat la Corunya com una ciutat cubista, hem fet un pica-pica amb pedres antigues i hem observat el bobotafumeiro en suspensió... I si ara ens parlessis del que importa en qualsevol viatge?” El que importa, ja ho entenc, és el menjar. No si es menja bé a Galícia, cosa indubtable sobre la qual no sabria què afegir, sinó com es menja anant empaquetat amb l'Imserso. Jo, que tinc poques manies a l'hora de posar-me a taula i que com més la gent valora la cuina exquisida més valoro la que no ho és, ni que sigui per portar la contrària, puc dir que em vaig alimentar a plena satisfacció gustativa. Una altra cosa és que la dieta de guisats i estofats de carn i de peix que ens van servir amb profusió als hotels o als restaurants en ruta on paràvem fos la que els metges recomanarien a la colla de cossos usats que fèiem camí. Jo m'imagino que, a casa, els meus companys de viatge passen amb una cuixeta de pollastre a la planxa i una mica de verdura, i que molts cops es fiquen al llit sense tastar res o amb una pometa i un iogurt. Amb l'Imserso, com en les excursions col·lectives d'avis els diumenges, les abstinències queden ajornades i tothom endrapa el que li tirin. Si els fills o néts els veiessin, o no els reconeixerien o s'hi posarien seriosos. “Un altre flam?” “Vinga el flam.” “I el sucre?” Surt una pastilla d'una capsa, i una altra ració de carn amb suc o d'arròs amb llet és atacada. Una parella ha vingut a fumar: “El fill ha sortit cardiòleg i ens ho té prohibit a casa.” Després ens trobem tots als mercats, on contemplem alguns dels productes que ens seran servits un cop passats per la cassola. Els mercats són més atractius per als errants que les catedrals. “Mira, els grelos.” Els grelos són una mena de bledes que cada dia ens trobem per sopar. Tot s'ha de dir: en forma de caldo gallec, amb cansalada i un sofregit de base.

Hem coincidit amb una parella amb qui ens uneix un amic comú: el crític literari Joan Josep Isern. Des de Barcelona, l'Isern, que coneix bé Galícia i que també és un entès en música, ens envia per conducte del mòbil una composició per ser escoltada al claustre del palau de Fonseca, domiciliat molt a prop de la catedral de Santiago i ara seu del rectorat de la universitat gallega. L'escoltem amb unció perquè ja hem dit que es tracta d'un viatge cultural, i amb la seva dispensa ens permetem aquell dia la francesilla de saltar-nos per un cop el dinar de l'hotel i anar a tastar “el que importa”: l'empanada de berberechos, les vieires, les zamburiñas, les cloïsses, els musclos, les navalles, el Ribeiro... El que també importa: vint-i-dos euros per cap, i al restaurant on tenen una planta reservada a la “gente importante”, que no som nosaltres sinó polítics i artistes.