Eterna perifèria

És més que palpable la rara habilitat que tenim en el nostre país per reproduir fidelment i a totes les escales possibles qualsevol fenomen de relació entre forces diferents. Massa petit, tot plegat. Un d'ells és el de perifèria/centre, i la tensió bidireccional que de manera natural es produeix entre aquests dos agents bàsics d'un espai físic. Tant se val la seva mida i l'estranyesa entre ells, pot donar-se entre un centre urbà i un barri allunyat, entre una plaça i carrers propers, una plana i una vall veïna, una petita ciutat i els pobles circumdants, la capital i “la resta”... el fenomen es repeteix, incansable, fins a reproduir-se i superposar-se quasi infinitament.

Aquesta tensió inevitable fa, per altra banda, que les coses rutllin millor, s'activen consciències i es desperten reptes. Si deixem les relacions de dependència mútua i els seus difícils equilibris per a un estudi més profund, veiem que els dos tenen avantatges i inconvenients. Personalment sempre he cregut, però, que, en abstracte, la perifèria té millors vistes, més varietat, i sobretot una perspectiva més profunda. Fins i tot m'atreviria a dir que es riu més, tot i que també té més risc de patir oblits i altres mals. Si bé el centre experimenta, per tendència natural, enamorament de melic –el propi– que provoca certa miopia encaterinada, el “més enllà” del rovell de l'ou pot patir desnutrició i melancolia, si no procura pedalar constantment.

Fa ja un temps que tant aquest fenomen com les tensions, els reptes i les consciències han començat a deambular entre el Vallès –tot ell– i la capital, i estan començant a donar fruit. Apareixen símptomes de canvi de tendència en aquesta aparent eterna perifèria vallesana anestesiada. Podria estar produint-se l'inevitable despertar després d'un període de temps de lentíssima caiguda, que va començar probablement a principis dels anys setanta amb una crisi energètica i estructural profunda i de conseqüències aleshores impensables.

Dic inevitable perquè, si bé l'empenta del desenvolupament va afeblir-se dramàticament, el potencial no va desaparèixer, afortunadament. Amb aquest potencial, el Vallès està destinat a redimensionar la capacitat productiva de l'àrea de Barcelona i, en conseqüència i com a part de la solució, de la resta de Catalunya. Un exemple d'aquesta dinàmica a l'alça el podem trobar avui a la seu del Col·legi d'Arquitectes, a Barcelona, on representants de moviments ciutadans propositius i de reflexió sobre el futur de tots plegats exploraran les possibilitats que l'entorn metropolità ofereix si apliquem una mirada més oberta i flexible.

Una mirada que, tot i venir de la perifèria, pot aconseguir que aquesta acabi diluint-se.