Joan Bosch, l'amo

L'any 1994 El Punt va decidir que publicaria una edició al Maresme i que jo, que col·laborava al diari des de 1987, me'n responsabilitzaria. Vaig ser cridat a la redacció de Girona i després de posar-me d'acord amb Joan Vall Clara, el gerent, i Emili Gispert, el director, em vaig quedar sol en un despatxet. Hi va entrar un home. No l'havia vist mai, però pel to i la planta vaig entendre que era en Joan Bosch, l'amo, i que em venia a examinar. Se'm va asseure al costat i em va preguntar d'aquella manera aspra tan seva: “I tu, noi, a què aspires?” Me'l vaig mirar i vaig pensar: “No me la fotràs pas.” Li vaig respondre: “A fer vendre diaris.” Jo venia de la gestió cultural i més d'un cop havia dit que el meu objectiu era omplir de públic el teatre que tenia encomanat. Amb productes de qualitat i sense enganys, que és com els teatres s'omplen... i els diaris es venen. Se'n va anar sense afegir-hi cap paraula. Havíem quedat entesos. Al Maresme, gràcies a un equip excel·lent de periodistes i comercials i al suport de la redacció de Girona, vam arribar a vendre molts diaris. Només un cop en Joan Bosch em va esbroncar. Va ser després d'una reunió del consell editorial en què jo havia defensat una informació que un dels consellers havia criticat. “Als membres del consell, no se'ls porta la contrària; prou fan de treballar per al diari desinteressadament.” Me la devia.

Josep Pla deia que els pagesos a còpia de fer el viu sempre acaben enganyats. Joan Bosch no era pagès però s'hi camuflava. Vestia unes camises de quadres i parlava d'una manera tan acusadament rural que semblava que si no venia de tallar arbres venia de collir verdures. Molts es refiaven de la imatge que presentava, i quan es pensaven tenir-lo dominat sortia l'industrial que se les sap totes. O sortia el Joan Bosch que blindava un bon cor amb una armadura de punxes.

No va parar de posar-me a prova. Periòdicament sopàvem al restaurant La Crosa del terme de Sant Dalmai, on tenia la fàbrica d'embotits, amb els membres del consell editorial. No va aconseguir que begués amb porró però en canvi el “noi” mig barceloní i setsabut que duia corbata compartia amb ell els pebrots més coents i els menuts fumejants que els altres rebutjaven.

Quan vam obrir la redacció de Barcelona em vaig sentir dir més d'un cop: “Ah, el diari del botifarraire!” Sí, el botifarraire que va salvar i mantenir un diari, que va protegir els treballadors i les famílies que en depenien, que va comprar l'Avui i que va situar la unió resultant en el primer producte periodístic del país escrit originàriament en català. No el veia des que va traspassar el diari a Joaquim Vidal. Diumenge el vam enterrar. Vaig pensar que l'estimava i que ell, a la seva manera, m'havia arribat a apreciar.