Les ciutats subalternes

Cada any per Sant Jordi la delegació local d'Òmnium i l'Ajuntament acorden dur al saló de sessions de la casa municipal un pregoner de la festa. Aquest cop l'escollida va ser la novel·lista mallorquina Maria Antònia Oliver, premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'actual temporada, i la vaig anar a escoltar amb la meva corbateta i el meu barretet. Va començar dient que no parlaria de “la novel·la de gènere”, que era la matèria anunciada, sinó que ens llegiria uns escrits que havia trobat per casa fent endreça. Una senyora que no podia saber el que ens esperava em va confiar: “Millor, ara no em venia de gust la novel·la de gènere.” La conferenciant ens va llegir tres escrits. El primer i el tercer eren semblants en tot: uns apunts autobiogràfics que parlaven d'un avi que li explicava contes, de la joventut hippy, del casament, de les primeres novel·les... El segon era el literal pregó que ella mateixa havia pronunciat fa uns anys a Centelles amb motiu de la festa major. Els oients no teníem naturalment res contra Centelles, sinó que la trobem una població molt simpàtica, però la veritat és que ens cau una mica lluny. Va ponderar les belleses de Centelles i va acabar amb una salutació agraïda a l'alcalde, que no era l'alcalde que l'escriptora tenia en aquell moment assegut al costat presidint l'acte, sinó que era el remot alcalde de Centelles, ara no recordo si de l'any 2003 o 2005.

No ens ve de nou. Al Saló de Cent o a l'ajuntament de Palma, Maria Antònia Oliver s'hauria cenyit a l'enunciat i s'hauria volgut lluir. A les ciutats subalternes, encara que també paguin minutes i trasllats, qualsevol paper trobat a casa fent neteja ens fa profit i no cal encaparrar-s'hi gaire. Ens han vingut eminències matemàtiques a ensinistrar-nos en les quatre regles, historiadors que ens han explicat contes de la vora del foc, virtuosos amb el Per a Elisa... Parlo en general i exagerant, és clar. Però d'una generalitat molt estesa i exagerada. Un dia al mateix saló de l'ajuntament, i per un motiu que no era Sant Jordi, l'alcalde va fer venir Fernando Savater, col·laborador d'El País. Parlo de quan es feia de nit i encara la gent duia sota el braç El País del matí. Ara només conec un senyor que faci exhibició d'aquest diari. Me'l trobo cada divendres a la plaça i un dia li preguntaré per què em fa tan mala cara. Per què no escric a El País? Bé, doncs Savater va obrir la boca i al cap de cinc minuts de rellotge, quan la gent començava a posar-s'hi bé i arribaven els últims ressagats, la va tancar. Havia acabat. No tenia res més per dir. El públic el va aplaudir, com va aplaudir la Maria Antònia Oliver i aplaudim el matemàtic de les sumes i restes i els historiadors elementals: perquè som educats i som uns fatalistes que pensem que no hi ha res a fer.