Catalunya, nació inclusiva

Amb la reinstauració de la Generalitat de Catalunya l'any 1981 es van posar en marxa un conjunt de campanyes de normalització lingüística. Es dissenyaren des de la il·lusió del moment històric que tot just havíem començat. Es pretenia persuadir els catalanoparlants perquè vulneressin la norma lingüística de l'ús del castellà en les converses amb persones que la tenien com a llengua primera. Eren campanyes molt pragmàtiques amb l'objectiu que el català fos la llengua d'ús habitual en tots els àmbits. D'altra manera s'extingiria progressivament. En el manifest promogut pel Grup Koiné hi trobo a faltar dos aspectes crucials per a la pervivència del català: primer, no es parla de l'enllaç entre llengua i identitat (com a mínim, no se'n parla utilitzant el terme identitat) i, segon, no s'encara clarament que la cooficialitat del català i el castellà és un fre indiscutible per al desenvolupament de l'ús de la llengua catalana.

Sé que aquests dies se n'ha parlat molt, sobre això, però tal vegada hi ha encara algunes llacunes conceptuals per aclarir. En aquesta línia, vull felicitar la Sra. Nicolasa Fernández pel seu article d'opinió publicat a Vilaweb el 12 d'abril: “El castellanoparlant instrumentalitzat”. Voldria continuar el debat amb les deliberacions següents:

La història ha creat una realitat que es diu Catalunya. La llengua catalana ha estat durant segles la baula d'aquest constructe perquè el grup catalanoparlant així ho ha volgut. El lligam entre llengua i identitat nacional no és, doncs, una entelèquia essencialista. Certament, podem ser catalans de moltes maneres. Però cal tenir en compte que, per a una gran majoria d'avui, la manera de ser catalana és amb el català com a pedra basal de l'edifici Catalunya. Per aquest grup, si aquesta pedra es treu, l'edifici trontolla i cau. Val a dir que, en general, els diferents nòduls sociolingüístics que configuren Catalunya no són contraris a la salvaguarda del multilingüisme, la diversitat i les ideologies inclusives. La història és repleta d'exemples que ens evidencien que Catalunya ha sabut ésser un país incloent i integrador. El meu parer, i em refereixo específicament al manifest Koiné, és que cal eliminar les ambigüitats en els conceptes fonamentals. Si el grup catalanoparlant decideix que el català és la llengua que defineix la realitat dita Catalunya, no hi ha altra solució que erigir-la en l'única llengua oficial. No hi ha altra via que explicar, ben alt i clar, que és el tronc de la seva identitat. D'altra manera, la incertesa que produeix l'ambigüitat del que s'hi expressa crea un neguit i un desconcert innecessaris. Ben mirat, l'obliqüitat com en el manifest es tracten certs conceptes perjudica el desenvolupament i expandiment de la llengua catalana, el contrari del que justament pretenen els seus autors i signants.

Ben cert que s'ha d'admetre que, per raons històriques, bona part dels catalans, que ho són perquè viuen i treballen a Catalunya, tenen el castellà principalment com a llengua habitual de comunicació. Això no treu que, com s'ha fet des del restabliment de la Generalitat de Catalunya, intentem posar els mitjans necessaris per convèncer-los, per seduir-los, per tal que incorporin la llengua catalana en el seu sentiment d'identitat amb el país i l'usin habitualment.

Tots som catalans i si el que es persegueix és que Catalunya es mantingui com una nació amb els seus trets diferencials és evident que no els podem llençar per la borda. Podem evolucionar, en podem incloure de nous, però no podem substituir els trets troncals que, per als catalanoparlants, defineixen el seu país. En aquest sentit, els catalans han de poder comunicar-se en els àmbits informals de comunicació en els idiomes amb els quals se senten còmodes, perquè són els que històricament han estat els seus. No hi hauria d'haver restriccions en aquest sentit. Només una d'imprescindible: la llengua catalana, amb Catalunya independent, ha d'ésser l'única llengua oficial. Òbviament, les conseqüències que això suposaria no serien exclusivament legals i educatives (escoles d'immersió), sinó que les tindria extremament positives en l'estatus i la vitalitat i, per tant, en l'expansió del seu ús. Per què aquesta ambigüitat manipuladora? Si no ha de ser l'única llengua oficial, cosa vergonyosament incomprensible, que ho sigui amb els centenars de llengües que conviuen en el País.