Singularitats polítiques

La situació política que estem vivint aquests darrers mesos té unes singularitats que han donat lloc a diverses consideracions en els mitjans de comunicació. Tenim dissolució del parlament espanyol actual i convocatòria de noves eleccions per a finals de juny i sembla que està variant l'estratègia dels partits polítics. El cert és que resulta sorprenent el comportament d'alguns partits importants. Les gestions que estan fent per tal de presentar-se conjuntament formant una gran coalició i així poder governar el país planteja qüestions bàsiques sobre el funcionament de la democràcia i especialment sobre l'existència mateixa dels partits polítics. Ja sabem que en aquesta situació el pacte és indispensable per poder governar, però en alguns casos les contradiccions que genera posen en qüestió l'existència de partits polítics diferents quan precisament havien justificat la seva existència pel fet de proposar un projecte polític específic que havia de respondre millor a les necessitats de la ciutadania.

Això només tindria justificació si s'acceptés com la resposta inevitable a una crisi de la mateixa institució bàsica, és a dir, del mateix Estat espanyol, que com a marc institucional bàsic es considera que està en crisi.

És el que passa a Catalunya. L'existència de diferents partits polítics que en la mesura que comparteixen el fet de no poder portar a terme el seu programa polític específic és perquè abans no poden disposar del marc institucional adequat –estat propi i independent–, i és aquest fet el que hauria d'obligar a presentar-se conjuntament per aconseguir aquest pas previ i així poder, per exemple, posar en marxa la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació a fi de consolidar l'expressió democràtica de la sobirania del país.

En canvi, sembla que al nostre país està predominant la presentació per separat de les diferents opcions polítiques, amb els seus programes específics, i deixant per a més endavant la política conjunta dels partits que estan a favor de la independència de Catalunya amb els passos previs i compartits per definir el marc institucional adequat com a condició per poder efectivament realitzar els seus programes específics. Només cal veure l'actitud del govern espanyol davant la proposta compartida a Catalunya d'aprovar una llei d'emergència social per comprovar, una vegada més, la necessitat de tenir una institucionalització independent i pròpia.

És evident que s'ha arribat aquí després d'un procés que ha tingut les seves peculiaritats històriques. Hem viscut quaranta anys d'experimentació democràtica particular perquè pròpiament no es va realitzar una clara ruptura amb el règim feixista anterior sinó que es va anar permetent un procés de participació democràtica però que, per exemple, no podia posar en qüestió la concepció que havia tingut el règim anterior sobre la unitat indiscutible de la nació i l'estat espanyols, i així ho va demostrar el sector militar amb l'intent de cop d'estat de l'any 1981. En el marc espanyol la revisió actual exigiria, doncs, una reforma de la Constitució del 1978 per poder expressar la voluntat popular sense els condicionants d'aquell moment i amb el respecte als territoris que com Catalunya tenen pendent històricament el fet de poder expressar democràticament la seva voluntat d'autogovern.

Després d'aquests quaranta anys, doncs, s'està entrant en un procés de revisió democràtica. Però això només s'ha traduït, de moment, en la creació de nous partits polítics. La situació és prou complicada perquè davant de l'electorat tingui més possibilitats de suport un partit que no ha tingut cap experiència de poder però que pot fer un discurs atractiu sense haver de demostrar que és capaç de portar-lo a terme. Probablement és aquest el factor que fa que actualment els nous partits tinguin una certa capacitat d'incrementar el suport de la ciutadania.

Tot plegat ens porta a una situació que es fa difícil de veure quins camins prendrà després de les eleccions generals del mes de juny. I mentrestant a Catalunya caldria consensuar, doncs, una estratègia dels partidaris de resoldre en primer lloc el marc institucional propi, que és imprescindible perquè es puguin portar a terme les polítiques adequades, i procurar mantenir la il·lusió i la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya per fer realitat el pla que ja es va proposar fa uns tres anys. Quedarem a l'expectativa del que vagi passant els propers mesos.