Ramon Llumà, alcalde en majúscules de Solsona

Aquest dimecres, l'Àliga de Solsona, símbol de la ciutat, ha ballat, entristida, en homenatge a qui havia estat l'alcalde durant tants anys, davant de qui tantes vegades havia presidit els seus balls de festa en el mateix indret, la plaça Major.

L'alcalde Llumà ens deixava dimarts després d'uns mesos de malaltia que no ha pogut superar. Feia setmanes que sabia que tenia la batalla perduda, i l'afrontava amb enteresa i humilitat -la mateixa que ha volgut mantenir la família en el moment del seu comiat-, i amb la tranquil·litat de consciència de qui ha omplert la seva vida. El Ramon ha mort en pau amb ell mateix i amb tots el qui l'envoltaven. Això passa quan s'ha viscut amb dignitat.

Amb el Ramon Llumà se'n va un referent indispensable de la història de la ciutat i de la comarca, però també del país. Arreu és conegut per la seva ocurrència de dir que tenia la bandera espanyola a la bugaderia. Certament, Solsona esdevindria una icona en la defensa de la llibertat nacional gràcies a la coincidència de dues grans figures: la de l'alcalde Llumà i la del seu apreciadíssim bisbe Deig.

Ben aviat el Ramon havia manifestat les seves inquietuds polítiques. Tal com ell mateix m'explicava en una conversa recent, s'havia enfrontat en alguna ocasió a l'alcalde franquista del moment a qui, entre altres coses, li havia retret que portés setze anys al càrrec. “No em semblava bé que un mateix alcalde s'hi estigués tant temps”, em deia, i tot seguit, afegia: “Després jo me n'hi vaig estar vint-i-quatre, però a mi la gent em votava, eh?”.

El Ramon va ser un bon alcalde de la seva època. Un alcalde proper, més de carrer que de despatx, que mantenia converses amb la ciutadania d'una manera que ara es fa difícil d'entendre. En més d'una ocasió rememorava com l'havien anat a veure a l'Ajuntament per exposar-li problemes matrimonials i demanar-li consell. I es manifestava content d'haver ajudat a resoldre algun problema de parella. En aquells temps el concepte de la participació ciutadana es trobava a les beceroles. Amb tot, sovint el nom no fa la cosa: per detectar el pols ciutadà sobre els afers municipals copsava l'opinió pública de cada barri de la ciutat a través del que li transmetien persones de confiança. Era un alcalde que s'escoltava els conciutadans. Heus aquí un dels secrets pels quals va mantenir-se tants anys al capdavant de la casa gran!

En assumir les regnes del primer ajuntament democràtic, el 1979, lluitant contra el ròssec postfranquista present en molts aspectes de la vida pública, va haver de plantejar-se el paper que havia de jugar la institució en les manifestacions festives tradicionalment vinculades al fet religiós i al pes determinant de l'Església en una ciutat amb seu episcopal. De fet, no és d'estranyar que fos ell el batlle –amb el seu ferm sentit institucional i de respecte per la tradició i, alhora, la necessària separació d'estaments– que signés, el 1983, el primer protocol escrit del folklore geganter de les diades del Corpus i la Festa Major. No hem d'oblidar que ha estat un document que ha servit per preservar el nostre patrimoni festiu més històric i que, en bona mesura, ens ha permès assolir el reconeixement nacional de la festa.

El seu sentit institucional també es palesava en el seu respecte envers tots els regidors, fossin del color que fossin. Així mateix, era una persona tossuda i de fortes conviccions, si bé sabia admetre els errors i assumir-ne les conseqüències en primera persona, sense acoquinar-se quan anaven maldades.

Una vegada va accedir a l'alcaldia, Llumà va haver de construir un Ajuntament pràcticament del no-res. I ho féu amb una clara voluntat de servei públic i visió de futur, tal com evidencia el fet que el consistori solsoní gestioni de manera directa encara avui serveis essencials com l'abastament d'aigua o la funerària municipal. Entenia clarament que en aquests serveis no s'hi valia a fer-ne una lectura en clau de rendiment econòmic.

De la seva cultura rural, el Ramon va heredar una actitud austera a l'hora de gestionar els diners i, per tant, també de l'erari públic, del qual era conscient que calia tenir una especial cura. Això ha permès que els ajuntaments successius haguem pogut mantenir els comptes a ratlla i ens trobem, a hores d'ara, en una situació envejable malgrat la crisi.

En un sol escrit és difícil narrar la trajectòria vital d'una figura tan prolífica i d'un home de gran recapte. Estic convençut que la ciutat, talment com ho ha fet l'Àliga aquest dimecres, sabrà honorar-lo amb el reconeixement públic que el llegat d'un alcalde en majúscules es mereix.