Opinió

opinió

Res canvia... ni canviarà!

Totes les eleccions serveixen per a moltes coses i aquestes del 26-J, malgrat que ens facin dir que res canvia a Espanya, també ens permeten dir que res canviarà. I a més d'un sembla que li calia aquesta confirmació. Els tres gràfics que il·lustren aquest article formen part d'un llibre –estava esperant el resultat d'aquestes eleccions per tancar-lo i passar-lo a la fase d'edició– que, entre moltes altres coses, ens ajudarà a certificar que, definitivament, els miracles polítics no són possibles a Espanya. Aquestes eleccions són calcades a les del 20-D i a totes les anteriors, perquè, vist el que ha passat des del 1977, les dues Espanyes són inalterables i les seguirem tenint per anys... fins que no passi alguna cosa realment grossa. La conclusió, no per òbvia, perd importància: Espanya està fracturada en dos grans blocs, irreconciliables, i que sorgeixin nous partits és anecdòtic, sense cap transcendència real sobre aquesta realitat immòbil.

El primer gràfic ens mostra l'evolució del vot a Espanya durant aquests 39 anys de democràcia diguem-ne a l'espanyola, per no entrar en detalls que ara no vénen al cas. Fins al 20-D, en totes les eleccions s'ha produït el mateix fenomen: quan la participació ha estat alta, l'esquerra ha obtingut majories absolutes o almenys suficients per governar amb el suport de partits petits (nacionalistes de Catalunya o Euskadi) i, normalment, després de governs d'esquerra s'han produït descensos en la participació que sempre han afectat l'esquerra, perquè una part dels seus votants s'han desencantat amb les polítiques fetes i han decidit abstenir-se. Aquesta abstenció ha afavorit la dreta, amb un vot més estable, que ha recuperat el poder i l'ha exercit de tal manera que ha revoltat els abstencionistes d'esquerra, els ha portat novament a les urnes i ha tornat a guanyar l'esquerra.

La gran conclusió del comportament electoral espanyol, especialment visible a partir del 1993 –quan el mapa polític es consolida definitivament amb l'absorció de tot el centredreta per part del PP–, és que aquest espai de centredreta és estable i molt fidel i, en canvi, l'espai d'esquerra és més inestable, tot i que no ho expressa passant a votar puntualment la dreta, sinó engrossint l'abstenció. El vot fronterer entre dreta i esquerra no actua, generalment, de vot d'anada i tornada entre els dos blocs, sinó entre un –el d'esquerres– i l'abstenció.

Les eleccions del 2015 i el 2016 han aportat un canvi aparentment important en el mapa polític espanyol, perquè dos nous partits han irromput amb una certa força i han pres espai als seus competidors directes –o veïns d'espai–, però no han aconseguit trencar la frontera electoral que separa les dues Espanyes. En tot cas, ara tenim un retrat més precís del que és Espanya, amb un petit partit de centre –C's– que a Espanya ha pres votants sobretot al PP, encara que a Catalunya també n'havia pres al PSC en primera instància, i un partit d'esquerra radical –Units Podem– que ha servit, sobretot, per aglutinar els sectors més esquerranistes que, en algunes ocasions, s'havien aixoplugat sota
el paraigua del PSOE (i que l'havien abandonat cada vegada que aquest partit governava i aplicava polítiques cada cop més centristes). Però insisteixo: s'ha clarificat el mapa dins de cada espai –dreta/esquerra– i res més.

Mirat des de la perifèria, la cosa no és que sigui preocupant, perquè ja fa temps que ho és, sinó que hem de concloure que és definitiva. L'única esperança de canvi en la relació centre-perifèria (Castella-nacions oprimides) ha mostrat el seu sostre i encara ha resistit precisament gràcies a les confluències perifèriques, que han augmentat o aguantat els seus resultats del 20-D i ajudaran a mig tapar el fracàs de la suma Podem-IU, però que demostren definitivament la impossibilitat de canviar Espanya si el canvi no ve, precisament, des de la perifèria.
I parlo d'un canvi real, de debò, sobtat, que es pugui materialitzar a curt termini, mentre es donin les condicions actuals.

El tercer gràfic ens mostra el mapa polític espanyol del 2016, amb l'estructura interna de les dues Espanyes i, a sota, quasi imperceptibles, els espais polítics ocupats per les diferents forces representatives de les nacions sense estat, nacions oprimides o nacions amb projectes alternatius, diguem-ne com vulgueu. És un mapa potent, concloent, definitiu. Quasi tres quartes parts dels votants de l'Estat espanyol donen suport a forces polítiques que s'oposen de manera radical a preveure la possibilitat de donar veu a les nacions perifèriques que tenen subjugades. Sembla impossible que es pugui produir, a curt o mitjà termini, un referèndum pactat amb l'Estat espanyol. Per si algú encara ho dubtava, l'única cosa que podem fer els catalans –i potser més endavant els bascos, els gallecs, els valencians, els de les Balears i Pitiüses, els canaris...– és seguir la nostra pròpia via per canviar realment les coses i, de retruc, produir el fet sobtat que dèiem abans.

I, malgrat aquests resultats, o potser gràcies a aquests resultats, ens toca mirar endins i veure què necessitem per seguir avançant, sense esperar res que ens vingui de fora. El darrer any, i sobretot gràcies als errors propis,
a Catalunya ha nascut i crescut una força –En Comú Podem– que s'ha convertit en el referent més fiable d'una quantitat important de ciutadans catalans amb clara voluntat de canvi. És un nombre més que suficient per impedir que el procés cap a la independència avanci o perquè sigui imparable. Només tenim un camí i l'hem de seguir amb audàcia, generositat i, sobretot, sense paternalismes ni menyspreu. El camí no és convidar-los a rectificar i a obrir els braços per acollir-los i perdonar-los. El camí és convidar-los a seure per parlar i per acabar trobant el camí comú per l'alliberament nacional i social que tots plegats volem. I si poden aconseguir que Espanya els escolti, quan vegin rebutjada la seva proposta de referèndum, caldrà trobar la manera de celebrar-lo a la catalana, amb tots els ets i uts.

Ens hi posem i deixem aparcades les lluites partidistes fins que puguem decidir per nosaltres mateixos? Ara més que mai, la proposta de referèndum que va llançar l'ANC té tot el sentit. I no m'imagino Ada Colau, Xavier Domènech i la seva gent dient que no podem fer un referèndum desobeint l'Estat... Els tinc per gent radicalment d'esquerres i defensors dels drets de les persones i dels pobles per damunt dels drets dels oligarques i corruptes que governen i governaran Espanya, malauradament amb el suport de la majoria clara dels seus ciutadans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.