Ombres d'estiu
Des d'una ciutat centreeuropea
“Començo les ‘ombres d'estiu' des de Breslau, una bella ciutat carregada de passat, amb el repte de tenir com a inspiració l'‘Ulisses' de Joyce. No sé si estaré a l'altura
Tinc una sensació estranya en començar a escriure unes noves “ombres d'estiu”. Per un atzar de la meva vida relacionada amb el cinema, sóc a una ciutat polonesa de la Baixa Silèsia que han ocupat joves catòlics provinents de diversos països europeus que canten a les places transitant cap a una concentració a Cracòvia. Aquesta ciutat va ser durant molt de temps alemanya i, a les eleccions del 1933, el partit nazi hi va guanyar amb un 51,7 per cent dels vots.
A prop, hi havia el camp de concentració de Gross-rosen, on els deportats treballaven com esclaus fent peces mecàniques per a cotxes. Com que aleshores formava part d'Alemanya, el camp no era un dels d'extermini, ubicats a la Polònia ocupada, on van morir-hi prop dels deu mil jueus que habitaven a la ciutat. Acabada la II Guerra Mundial, la ciutat va ser convertida en polonesa i el més de mig milió d'alemanys que hi vivien van ser traslladats cap al territori que va continuar sent Alemanya.
En fi, sóc a Breslau, una bella ciutat centreeuropea carregada de passat i, per tant, de culpes i de ferides, quan em proposo començar una sèrie d'articles amb un repte que no sé si seré capaç de complir. Això perquè la idea és tenir com a referent, o com a inspiració, l'Ulisses, de Joyce. No acabo de tenir-ho clar. No sé què pot sortir-ne. No sé si estaré a l'altura. Em temo que estic condemnada al fracàs perquè l'empresa està per sobre de les meves possibilitats. Aquesta empresa no és aliena al fet que un meu amic, un geni molt perillós, em repetia que havia de reprendre la sèrie concentrant-me en una novel·la perquè la dispersió feia que perdés intensitat. No sé si té raó, però li he fet cas. Potser, de fet, ho volia fer.
Tanmateix, per què l'Ulisses? Doncs perquè vaig sentir moltes ganes de rellegir-la des que vaig llegir l'esplèndida novel·la Joyce i les gallines, d'Anna Ballbona: un exemple de com acostar-se a un llibre de pes sense complexos, amb una ironia que no exclou el respecte. I de fer-ho a través de la magnífica traducció al català de Joaquim Mallafré que, em consta, Anna Ballbona venera. Jo també.