Ombres d'estiu
Un passat interminable
“‘Trieste' m'ha recordat ‘Sebaldt'. per com fa sentir que el passat perdura en el present, malgrat les polítiques de la desmemòria.
En una petita ciutat alemanya anomenada Bad Arolsen, hi ha un palau barroc enmig d'un bosc frondós que pràcticament l'amaga. L'edifici, amb l'adreça Grosse Alle 5-9, és la seu de l'arxiu més gran del món sobre la II Guerra Mundial i conté el Servei Internacional de Rastreig (International Tracing Service) que continua rebent mig milió de sol·licituds a l'any relacionades amb persones desaparegudes o mortes, amb separacions i trasllats forçosos, amb persones a les quals van robar el patrimoni. Aquest arxiu no és accessible de manera directa i està limitat als funcionaris del servei, que, per tant, controlen la informació continguda. Ho he llegit a Trieste, que havia d'acabar abans de submergir-me en l'Ulisses, que Joyce va començar a escriure l'any 1914, mentre esclatava la I Guerra Mundial, a la ciutat que posa títol a l'edició en castellà de la novel·la de Dasa Drndic. Aquesta escriptora croata fa que Haya Tedeschi, el fil conductor d'un relat sobre l'extermini dels jueus, estigui pendent del que pot arribar-li de Bad Arolsen sobre el parador del seu fill, Antonio Tedeschi, nascut el 31 d'octubre de 1944 a Goritzia i desaparegut el 13 d'abril de 1945.
No explicaré res més de la jueva Haya Tedeschi, sobre si és un personatge real o fictici, però sí que Drndic fa que mantingui una relació amb Kurt Franz, un criminal nazi que “matava el temps matant persones” i que, havent actuat abans als camps de Buchenwald, Belzec i Treblinka, va arribar a Trieste a finals de 1943 amb la missió de matar partisans i jueus. Un cop abandona Haya, el fill comú és segrestat pel sinistre projecte Lebensborn, que no en va fer prou amb crear centres on dones àries van ser fecundades per homes aris perquè nasquessin els homes de la pàtria racialment i biològicament impecables. Continuen vius molts dels “fills” del Lebensborn i també altres que, segrestats pel projecte, van créixer sense saber la seva vertadera identitat. Commoguda, he acabat de llegir Trieste, que m'ha recordat Sebaldt. No per l'estil, però no només perquè també inclou fotografies: per com fa sentir que el passat perdura en el present, malgrat les polítiques de la desmemòria.