Sobirania fiscal
La independència és un canvi de jurisdicció, un canvi de legalitat que molts estats al món han fet sense tenir estructures d'estat prèvies
Aquesta setmana el conseller d'Economia informava de l'incompliment de l'objectiu de dèficit de la Generalitat el 2014. Aquest objectiu havia estat fixat pel govern de l'Estat en un 1% del PIB de Catalunya i es tancarà amb un 2,13% del PIB. Bàsicament s'ha incomplert la previsió d'ingressos, en uns 1.900 milions d'euros, tant perquè la Generalitat no ha pogut dur a terme totes les concessions i vendes previstes com perquè les bestretes que fa el govern de l'Estat han estat escadusseres amb relació a l'increment de recaptació que hi ha hagut. El cert és que l'asfíxia de les finances de la Generalitat ha esdevingut crònica i sembla que ja no genera ni sorpresa ni titulars de premsa.
Certament, tal com han mostrat els estudis de Bosch i Espasa, les finances d'una Catalunya independent no tindrien res a veure amb les de la comunitat autònoma infrafinançada que som. En el període 2006-2011 l'increment mitjà d'ingressos anuals hauria estat de 47.509 milions d'euros, mentre que l'augment de despeses per assumir les noves competències estatals seria de 36.311 milions d'euros. El guany fiscal en efectiu seria d'11.198 milions d'euros, en la hipòtesi de dèficit zero. Si ens haguéssim endeutat en la mateixa proporció que ho féu l'Estat aquells anys, aleshores el guany fiscal de l'Estat català independent seria de 15.808 milions d'euros.
Tot i que cal seguir insistint en la difusió d'aquestes xifres, fent-ho en formats el màxim d'entenedors possibles, en els darrers anys se n'ha fet molta difusió. El que preocupa més ara és el mecanisme de la desconnexió, l'efectivitat de la independència fiscal. Si el procés d'independència fos acordat, aquesta preocupació no tindria cap sentit. Hi hauria un traspàs de funcionaris, edificis, arxius i informació, com ja hi va ser per altres competències estatals a la transició dels vuitanta. Però tot sembla indicar que Espanya no trencarà la seva tradició secular i no pactarà la independència de Catalunya, si finalment hi ha un mandat democràtic per fer-la. En aquest context, es pot avançar en la preparació d'algunes eines (per exemple, programes informàtics) però dins de la legalitat espanyola, com ens ha recordat el Consell de Garanties Estatutàries, no es pot edificar cap estructura d'estat. La independència serà una qüestió de fet, l'establiment democràtic d'una nova legalitat. En aquest context, és el reconeixement de l'autoritat fiscal del nou estat per part de ciutadania i empreses que marcarà la desconnexió. Catalunya serà independent quan recapti tots els impostos, tan senzill i tan difícil com això.
Fins que això no arribi, ciutadans, ajuntaments, entitats i empreses poden anar-se exercitant, sense cap risc. Així, el 2011 la plataforma Catalunya Diu Prou va elaborar una guia per facilitar el pagament dels impostos a la hisenda catalana, basant-se en el principi de la finestreta única. El primer ajuntament que va aplicar el mètode va ser el de Gallifa, amb alcalde de SI, al qual seguí Alella, amb alcalde d'ERC, i ara ja en són vuitanta. També són uns pocs milers les empreses i els ciutadans que ho han fet en els darrers anys. Avui aquests diners són traspassats per l'Agència Tributària de Catalunya a l'Agència Tributària espanyola. Si la Generalitat no ho fes així hi hauria un conflicte institucional, però els ciutadans estan coberts perquè han complert amb les seves obligacions tributàries i ho poden demostrar. El dia que s'exerceixi la sobirania fiscal, aquest traspàs entre institucions deixarà de fer-se. La independència és un canvi de jurisdicció, un canvi de legalitat que molts estats al món han fet sense tenir estructures d'estat prèvies.
