Lectures

Pretenen amargar-nos l'existència un dia amb una carta expresidencial, el dia abans amb un escorcoll i l'endemà amb una amenaça de presó o d'inhabilitació, i tot i que entenc els que creuen que les cartes s'han de contestar i se sulfuren, jo no contesto cartes insultants ni em sulfuro sinó que espero pacient i tranquil el dia de les eleccions, i que sigui el que els catalans vulguin. “A mi, sap?, no me'ls acabaran”, deia Francesc Pujols. Jo segueixo el filòsof de la Torre de les Hores de Martorell. Tic-tac, tic-tac, i ja arribarà el dia. A mi no me'ls acabaran. Mentrestant, llegeixo. Aquest estiu ho he fet molt. Visitar de nou La muntanya màgica m'ha anat bé per relativitzar el temps. Després he atacat, també per segon cop, La España imperial de T.H. Elliot. Aquest llibre me'l van fer llegir a la Universitat de Barcelona. Suposo que la seva lectura devia ser també obligatòria o recomanada a les altres universitats espanyoles. L'autor, un britànic fred com el te a les cinc i deu i desapassionat com un paraigua, explica amb detall que la Corona d'Aragó es va incorporar a la “unitat” política espanyola no amb el matrimoni d'Isabel i Ferran, sinó amb Felip V el 1714. No van aprendre la lliçó, els polítics i savis espanyols amb carrera que fan remuntar la indivisibilidad a les coves d'Altamira? Van aprovar l'assignatura?

També, La pell de la frontera de Francesc Serés, magnífic i minuciós reportatge sobre la “nova” immigració a la Franja, amb algunes reflexions de tipus personal. Serés, nascut a Saidí, és ell mateix un home de frontera. Un dia haurem d'estudiar per quin motiu aquest poblet administrat per Osca ha donat tants escriptors catalans: Joaquim Ibarz, que enyoro, Mercè Ibarz, Mario Sasot... En Serés em va posar sobre la pista de Teresa Colom, una andorrana del 1973 que ha escrit el llibre de relats La senyoreta Keaton i altres bèsties. No sabia res de la Colom. La secció de crítica literària dels diaris en deuen haver parlat, però és que jo no en sóc gaire consumidor, i menys des que els crítics poden ser despatxats si no deixen prou bé l'obra d'un amic del director, com li ha passat a l'Anna Punsoda. El llibre de Teresa Colom comença així: “El mateix dia en què va topar amb la irreversibilitat de la vellesa, la senyora Clock va saber que estava embarassada.” Promet? I tant si promet. D'arrencades així no en corren.

També s'ha de dir que Pujols va confessar un dia: “Sap? Me'ls han acabat.” Va ser després de la guerra, quan es va veure a l'exili i amb les propietats embargades. Però va tornar, es va refer i tampoc cal que ens ho agafem tan a la valenta.