Absència de pactes a Espanya

El PSOE carrega contra Podem i evita que puguin constituir quatre grups parlamentaris, però alhora fa un gest cap als sobiranistes catalans que genera malestar al partit; el PP i Ciutadans es miren de reüll; Podem fa tot allò que molesta els altres partits... Al capdavall, sembla poc probable que les Corts arribin a constituir un govern estable, tal com desitja Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea. Catalunya complica el panorama polític d'Espanya; però que ningú no s'enganyi: la qüestió del nostre país és una manifestació més de l'avançat procés de descomposició de la bastida de la Constitució, un text de consens tutelat per l'exèrcit que va implicar que mitja Espanya renunciés a les reparacions judicials, cas insòlit si el comparem amb la resta de països que han sortit d'una dictadura.

La política espanyola es fonamentava fins ara en el model inaugurat el segle XIX: l'alternança de partits. Però el model ha fet fallida. No hi ha bipartidisme possible amb l'entrada de nous actors, com són Podem i Ciutadans. Els analistes polítics de Madrid albiren un desastre i proposen, com a gran solució, un canvi en la llei electoral o una coalició que només té sentit en països amb llarga tradició democràtica. La solució és tota una altra: pactar. Però el pacte exigeix renúncies, i aquest és un verb de difícil conjugació en la política espanyola. No així en la catalana: quan tothom ja ho donava tot per perdut, el sacrifici dels uns i els altres va fer possible el govern. Espanya serà capaç de fer el mateix? Potser. Però les coalicions a Europa funcionen perquè són constructives. La d'Espanya seria per barrar el pas a la voluntat dels catalans, no per millorar la situació dels espanyols. Seria una coalició reactiva, condemnada al fracàs.