Estalviïn-nos-ho, sisplau!

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el seu antecessor en el càrrec, Artur Mas, van ser contundents el cap de setmana, cadascú en el seu paper, en relació amb els pressupostos d'aquest any. “Jo no treballo per una pròrroga del pressupost. Seria llançar la tovallola abans d'hora”, deia Puigdemont. I Mas, més desacomplexat, deixava anar: “Si el govern perd votacions, és que l'estabilitat no està garantida.” Mas feia referència, òbviament, al pacte signat entre Junts pel Sí i la CUP que li ha acabat costant el càrrec a canvi de la suposada estabilitat parlamentària del govern. Potser no cal avançar dubtes abans d'hora, podien pensar alguns. I potser no calia dir allò que “ara la CUP està a prova de la seva paraula” si partim de la base que els acords hi són per complir-los. Potser sí. La qüestió és, però, que no havien passat ni vint-i-quatre hores de la conversa que la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Mireia Boya, ja advertia en una entrevista al 3/24, aquest diumenge mateix, que el seu suport als pressupostos no està garantit. O dit a la inversa, que només estarà garantit si hi ha un pla de xoc social que els satisfaci i mesures com ara recuperar l'impost de successions. Ui. Insisteixo: ui, ui, ui. Jo, i suposo que tots vostès, només els demano una cosa: estalviïn-nos, sisplau, senyors del govern, senyors de Junts pel Sí i senyors de la CUP, estalviïn-nos ara uns capítols d'estira-i-arronses públics en relació amb els pressupostos. Facin el que hagin de fer, pactin-los en la intimitat, parlin amb Junqueras, que és qui els ha de quadrar, acordin el que hagin d'acordar, i surtin un bon dia a explicar-nos-els. No ens facin viure ara tot un capítol de declaracions i contradeclaracions que ens recordin capítols anteriors. Volem un govern ferm, ben apuntalat, amb pressupostos, amb estabilitat (que és el que varen pactar, no?) i que vagi per feina. Jo ja ho sé, que hi ha molta gent que diu que la CUP farà de CUP i no ho podrà evitar. Però em resisteixo a creure-ho. O, en tot cas, em resisteixo a creure que, després dels espectacles de final d'any, tots plegats no hagin après la lliçó. Els embolics, sisplau, deixin-los per als de Madrid, que prou feina tenen.