Ocells i correbous

Un conte molt rodó i intencionat de Joaquim Ruyra és La parada. Passa a Blanes i comença –és important que comenci així– amb els estiuejants que se'n tornen a ciutat a inici de tardor. Tres nens del poble, el narrador, en Lluís i en Xaneta, surten de nit per caçar ocells vius. Quan clareja, desenes de volàtils incauts queden enganxats a les trampes que han parat. El narrador, que s'endevina que és el mateix Ruyra, és només una mica menys innocent que en Lluís. Ells dos volen els ocells per mantenir-los tancats en una gàbia a casa i fer-los cantar. O ni pensen en això: la cacera és una finalitat en ella mateixa, una mena d'esbarjo, i no es plantegen res més. En Xaneta, el més viu de la colla, amaga una altra intenció. El narrador queda “ert i esparverat” quan descobreix que mata, perquè no canten, les femelles que han aplegat. Diu: “Aquell petit botxí, galtut com un àngel barroc, mig aclucant els ulls i torcent la boca entre les dents, acomplia la seva tasca cruel.” Uns moments abans, el nen narrador ha anat a abeurar-se a la font i, ja llavors contrit, ha pensat com de despoblat i trist seria el cel si tothom fes com ells. Ruyra fa acabar el conte de manera abrupta per donar-li més dramatisme: en Xaneta, “després d'haver contemplat la seva obra amb aire satisfet, va girar-se i adonant-se de mi proferí una exclamació de joia: «(...) Goita, noi bufó, oi que t'agrada s'arròs amb moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi veig, ai festa!»”.

Gabriel Ferrater té una anàlisi d'aquest conte. Es remunta a la guerra del Vietnam, llavors en plena acció, i parlant dels intel·lectuals que hi estaven en contra escriu: “Hi ha un element, que de vegades a un el desconcerta, que és la sorpresa, el fet que els vingui de nou que els polítics són polítics i fan guerres del Vietnam i les han fet sempre i les faran sempre.” I tot seguit: “Aquesta ingenuïtat, aquesta incapacitat de veure les conseqüències absolutament normals del poder polític és només un aspecte d'una incapacitat més general que és, per exemple, en el terreny de La parada, la incapacitat de veure que, si en Xaneta se'n va a caçar ocells, és que vol fer un arròs i, per molt bonics, encantadors, simpàtics que siguin els ocells, els ocells –des del moment que un s'ha llançat a anar-los a caçar– aniran a parar a la cassola.” I conclou: “I aquest procés és fatal i Ruyra ho sap perfectament i és tot el tema del seu conte.”

A mi això m'ha fet pensar en els correbous, ara d'actualitat. Els estiuejants epidèrmics que se'n tornen a ciutat serien els “intel·lectuals sorpresos” d'aquest costum censurable; en Xaneta, el qui el practica, i el nen Ruyra –amic d'en Xaneta, no dels intel·lectuals–, el que l'abolirà o canviarà, perquè tampoc hem de pensar que ens trobem davant la fatalitat de la guerra.