Qüestió de confiança

1.El president Puigdemont va decidir presentar en el Parlament una qüestió de confiança el proper mes de setembre per constatar si encara gaudeix de la confiança parlamentària que la cambra li va atorgar el passat 10 de gener per portar el programa amb el qual la candidatura de Junts pel Sí es va presentar a les darreres eleccions. En quedar vencedor però no amb la majoria suficient per governar sol, aquest grup va pactar amb el grup de la CUP una acció conjunta per tirar endavant el full de ruta pactat. Però només cinc mesos més tard, en votar el proppassat dimecres, 8 de juny, en contra dels pressupostos presentats pel govern i no respectar l'acord pactat, naturalment, s'ha trencat la confiança entre ambdós grups.

La qüestió de confiança és una de les figures pròpies del parlamentarisme racionalitzat, un model que neix a partir de la segona meitat del segle XIX i que té com a missió buscar estabilitat parlamentària, requisit fonamental de l'eficàcia governamental. L'estabilitat política no dóna, per ella mateixa, eficàcia del govern. Però sense estabilitat al Parlament, segur que no hi haurà eficàcia del govern.

Les qüestions de confiança les presenta el president del govern davant del Parlament en moments de crisi, de crisi política… en moments d'incertesa en el futur més immediat. I el resultat de la votació indica dos camins oposats: o bé reforçament del president i del seu govern, si es guanya la votació, o bé dimissió del president i, per tant, de tot el seu govern. Cal guanyar la votació per majoria simple, un vot més a favor que en contra. I la votació serà tot o res! El president Puigdemont ha mostrat fermesa i lideratge en prendre aquesta decisió, tan arriscada com necessària per continuar liderant el procés i presidint el govern actual. Arriscada perquè el president, a part dels 62 vots del seu grup, necessitarà com a mínim dos vots afirmatius de la CUP (suposant que els altres vuit s'abstinguin). Però necessària, també, per sortir reforçat de la situació actual.

2. Els sistemes polítics democràtics necessiten confiança per funcionar correctament. Justament perquè les democràcies són sistemes representatius, sense confiança entre ciutadans i representants els sistemes no funcionen correctament. Difícilment votarem una formació política o uns candidats que no ens mereixin confiança (de la mateixa manera que no portaríem els nostres fills a una escola que no ens mereixés confiança; que no aniríem a fer un àpat a un restaurant que no ens inspirés confiança… o que no compraríem un cotxe de segona mà a una persona que no ens inspirés confiança).

Malauradament, la crisi de confiança és una de les característiques de la gran majoria de democràcies occidentals actuals. Ni és un tema exclusiu de casa nostra, ni és un tema nou. L'augment de suport electoral a noves formacions polítiques (el Front Nacional, per l'extrema dreta a França; el Moviment 5 Estrelles, per l'esquerra a Itàlia; Podem, per l'esquerra, i Ciutadans, per la dreta, respectivament, en la política espanyola; o els Comuns i la CUP, per l'esquerra, la primera dins del sistema i la segona, fora d'ell, a casa nostra;…) no fa res més que mostrar un malestar ciutadà amb bona part de les elits governants. La confiança, tan necessària, és molt difícil d'aconseguir i molt fàcil de perdre. I quan s'ha perdut, costa molt recuperar-la.

3. Confiança és el que necessita el procés per continuar endavant i culminar amb èxit el camí iniciat el 9-N del 2014 i continuat el 27-S del 2015. Sense confiança segur que no avança fins a assolir el repte més gran que té a davant qualsevol nació, aconseguir el seu propi estat. Confiança entre ciutadans i representants i governants; confiança entre ciutadans i les principals entitats cíviques que han coprotagonitzat el procés; confiança entre els dirigents de les entitats i els governants. La confiança s'aconsegueix amb la coherència entre el que es diu i el que es fa. La confiança es guanya amb unes conductes exemplars. La confiança es venç mostrant la qualitat personal i política en l'exercici de les responsabilitats públiques. L'èxit del nostre procés és, en definitiva, una qüestió de confiança. Confiança en nosaltres mateixos com a poble. Confiança en la solidesa dels principis del procés iniciat. Confiança en les persones que el lideren.