Vuits i nous
Missa per a no missaires
“Els capellans són els més refractaris al musical religiós mataroní
El programa de tarda Divendres, de TV3, ha recalat aquesta setmana a Mataró, i dimecres m'hi van cridar perquè parlés de la capella dels Dolors, obra mestra del barroc, i de la Missa de les Santes, obra única del romanticisme musical català que s'interpreta cada 27 de juliol al matí a la basílica de Santa Maria amb motiu de la festa major. A Divendres em deuen considerar de missa. Ara: és la composició de Manuel Blanch per a gent de missa? Després de molts anys d'espectador i oient del musical religiós que mobilitza un cor de més de cent efectius, una orquestra completa i quatre solistes, he arribat a pensar que a la gent de missa la Missa de les Santes no els agrada gaire per no dir que a alguns, i aquí hi situo molts capellans, no els agrada gens i la voldrien desplaçar. De misses orquestrals com aquesta n'hi havia hagut algunes, fins que el Vaticà va decidir suprimir-les perquè no s'adaptaven al moment litúrgic. Va sobreviure la de Mataró perquè els ciutadans s'hi van posar forts i el papa va claudicar. Des de llavors la litúrgia ha seguit evolucionant, i ara la Missa és realment un anacronisme. Un anacronisme com ho pugui ser el Misteri d'Elx o, per citar una obra que impregna la de Manuel Blanch, l'Stabat Mater de Rossini. Beneïts anacronismes. Els capellans, en grup nombrós, escolten el Kyrie, el Gloria, el Credo... tot en llatí. Per molt que se'ls ofereixi l'oportunitat de practicar l'idioma que en aquell espai són els únics que dominen, el seu posat és avorrit, impacient. Només s'eixoriveixen quan poden introduir un cant kumbaià o els seus derivats. N'hi ha un que diu: “Tasteu i veureu que n'és, de bo, el Senyor.” Francament, no supera un Laudamus Te. El cardenal Sistach havia presidit sovint la cerimònia. A l'hora del sermó es lamentava: “Aquesta missa és llaaaarga, llaaaarga.” La trobava llarga. Ho seria menys si l'única música fos la que la gent aquell dia vol escoltar. No és per ara el meu cas perquè m'estimo aquell matí, el seu esplendor únic i els mantenidors de l'acte, però cada cop més gent deserta de la cerimònia matutina i, tres dies abans, es concentra a l'assaig general, fet al mateix espai, on no tenen lloc ni el “tasteu i veureu” ni les cardenalícies i rectorals cares llargues. A veure el nou cardenal quina hi posa, si ve.
La capella dels Dolors, d'Antoni Viladomat, situada a la mateixa basílica, ha estat restaurada. Ha costat molts diners. El programa televisiu em va donar l'oportunitat d'entrar-hi. Hi vaig observar un gran respecte per l'original. Cap kumbaià pictòric o arquitectònic. Ara es tracta que aplegui visitants. Si la Missa de les Santes fos restaurada, alliberada d'intrusismes sonors i sufragada, mig Catalunya, missaire o no, assistiria a missa aquell dia.
Glòria a les Santes, i bon estiu.
