Utilitzar Catalunya, menysprear Barcelona

Ada Colau ha iniciat el curs polític confirmant que participarà a la manifestació de la Diada i definint-se com a sobiranista. D'altres membres del seu equip de govern, Gerardo Pisarello, Jaume Asens, per exemple, també han aprofitat les darreres setmanes per insistir en el perfil sobiranista de Barcelona en Comú. Sempre matisant, és clar, que el seu sobiranisme és el bo, perquè és popular i també que en cap cas s'incorporen als actes convocats per Òmnium i l'Assemblea per defensar la independència de Catalunya, sinó per estar al costat de les institucions catalanes i treballar per una Espanya confederal.

Curiosament, tot aquest rampell de sobiranisme ambigu s'ha produït quan ja es dóna per fet que Barcelona en Comú esdevindrà un partit polític convencional el 2017 i que el seu objectiu, també expressat en una entrevista per Ada Colau, seran les eleccions al Parlament de Catalunya per propiciar un govern d'esquerres que naturalment continuaria sent de caràcter autonomista.

La suposada aposta per la claredat d'Ada Colau i Barcelona en Comú es perd quan es tracta del futur de Catalunya i dels catalans. El seu sobiranisme, si hi és, és purament instrumental i no va a favor de la nació catalana, sinó que està pensat únicament i exclusivament per jugar a favor dels seus interessos partidaris i partidistes.

La seva apel·lació al catalanisme popular d'extracció treballadora té només un objectiu: dividir el sobiranisme. El volen dividit perquè per ells l'única variable política que existeix és l'eix dreta-esquerra. I el que volen no és una Catalunya lliure, que pugui triar el seu futur, sinó que treballen activament per un catalanisme enfrontat, de bons i dolents, en què, és clar, els bons són ells i els dolents, tots els altres.

El sobiranisme, tal com ha quedat plantejat en els darrers anys des que va iniciar-se el procés, és un anhel de llibertat que va més enllà dels partits i de les batusses polítiques pròpies d'un país normal. En canvi, per Ada Colau aquesta unitat d'acció sobiranista és inimaginable, i no només perquè ja hagi deixat clar que no vol un estat per a Catalunya, sinó perquè sobretot el que pretén és forçar la divisió del catalanisme. Voler participar del sobiranisme atiant la flama de la divisió és utilitzar Catalunya i, sobretot, fer-li impossible el camí de la victòria. Ada Colau, per dir-ho clar, no vol que guanyi Catalunya; vol guanyar ella i vol que guanyi el seu partit.

Els exemples del que afirmo no són només de les darreres setmanes. L'abril del 2015, just abans de l'inici de la campanya electoral dels comicis municipals, Colau es va comprometre a fer una consulta a la ciutadania sobre si Barcelona s'havia d'adherir a l'Associació de Municipis per la Independència i va refermar el seu suport al legítim dret a decidir de Catalunya. Una promesa electoral que, 15 mesos després, continua sense complir i que ni tan sols té data prevista. N'hi hauria prou que Ada Colau donés llibertat de vot als seus regidors perquè la proposta tirés endavant, però en l'ambigüitat, els comuns viuen millor. És l'ambigüitat tàctica que utilitza Catalunya i el seu futur en funció del que consideren que més els pot beneficiar. Dir una cosa i la contrària. Ara ens diem sobiranistes i, en canvi, durant la campanya del 20-D l'alcaldessa va afirmar que “Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del segle XXI”. Capital, Madrid; i Barcelona, ciutat de províncies, tot molt sobiranista.

L'alcaldessa també ha anunciat que ara marxarà alguns caps de setmana per participar en les campanyes electorals dels seus partits afins a Galícia i el País Basc. Naturalment, pot fer-ho, només faltaria. Colau ha tornat de les vacances i ha parlat de Catalunya, de la confederació dels pobles d'Espanya i de les eleccions basques i gallegues. Però encara és l'hora que hagi plantejat un balanç seriós sobre la temporada d'estiu a la capital de Catalunya, on es continuen acumulant els problemes –alguns, sistèmics i difícils de resoldre; d'altres, clarament agreujats per la seva gestió al capdavant de l'Ajuntament– mentre l'alcaldessa i l'equip de govern semblen més interessats a fugir d'estudi, com si la cosa no els afectés.

Dividir el sobiranisme apel·lant a una falsa lluita de classes i utilitzar Catalunya només per treure'n profit propi, i menysprear amb el silenci Barcelona com si l'alcaldia fos una mena de tribuna per pontificar sobre tot menys sobre els problemes de la ciutat. Aquest és el doble full de ruta que planteja Ada Colau. No és el que es mereixen i necessiten el país i la seva capital.