“Que ningú s'apropiï del PSUC”

Antoni Batista no vol ni sentir parlar del “PSUC del segle XXI”: “Pel bé de Catalunya i per respecte al PSUC, l'hauríem de considerar un patrimoni viu de la història de la lluita antifranquista catalana. Que ningú s'apropiï del PSUC, perquè és patrimoni del país i de la nostra memòria històrica compartida.” El veterà periodista, doctor en ciències de la informació, acaba de publicar A la caça del PSUC (Pòrtic), una crònica personal sobre el partit hegemònic de l'antifranquisme. Seguint les ensenyances de l'eminent historiador Josep Fontana, Batista considera un error fer presentisme, és a dir, llegir amb ulls del segle XXI el que va passar al XX.

Prova de la transversalitat del llegat del PSUC és que té exmilitants repartits per tot l'espectre polític i ideològic. No en va, va ser “una barreja de partit, moviment social i d'organització de masses”, descriu Batista. “Al PSUC hi ha gent del PP, d'ERC, de Ciutadans, evidentment d'ICV... Muriel Casals va ser del PSUC, igual que Andreu Mas-Colell i Joan Tardà”, rememora.Per les pàgines del llibre van desfilant personatges com Sisa, Antoni Tàpies, Miguel Bosé... units per un mateix fil conductor, en un nou exercici de periodisme literari. “Tota la vida he fet periodisme en tercera persona i ara que m'adono de la quantitat de coses que he viscut, he fet periodisme de la vivència. Procuro que els meus llibres tinguin entitat literària i reivindiquin que el periodisme va ser considerat un gènere literari”, relata.

A la caça del PSUC neix de la voluntat de Batista per dignificar el partit, quan es compleixen vuitanta anys del seu naixement. El periodista, que ha estudiat la lluita antifranquista en sis llibres més, situa el gran moment de la formació entre el 1940 i la creació d'Iniciativa. “Després ja és una altra cosa”, sosté. Per explicar per què el PSUC “fa figa”, Batista s'entreté a narrar l'interès dels serveis secrets internacionals, bàsicament nord-americans, perquè a Catalunya no hi hagi un partit comunista “tan implicat i amb possibilitats de guanyar unes eleccions”.

En un dels moments més reveladors, el periodista reprodueix amb detall un dinar amb el secretari general del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz, Guti. “No és que se n'anessin a can Pistraus per la seva imperícia, sinó que algú molt potent va ajudar que el PSUC periclités”, conclou. Batista va exposar a Guti una sèrie de dades per explicar com el partit català era considerat un perill geoestratègic per les agències d'intel·ligència, que haurien treballat per fer-lo descarrilar.

En aquell moment, el dirigent del PSUC no se'l va creure, però deu anys més tard, el 2006, va voler-ne tornar a parlar. “He pensat molt en el que em vas explicar sobre la teoria conspiradora del final del PSUC. Vaig a Santiago de Compostel·la, i quan torni en parlem.” Aquella conversa ja no es va produir. Guti va morir al cap d'una setmana.