“És previsible una mediació d'Europa”

En el sentit habitual, sí. Com a ciutadà actiu i europeu apassionat, no, perquè ara treballarem des de la Fundació Catalunya Europa, amb la voluntat i ambició de ser presents en el debat de societat i de país. Es tracta d'afegir i produir coneixement útil des del think tank i connectar tant com sigui possible per donar sentit a l'experiència europea d'aquests anys, tractant de mantenir obertes les relacions, contactes i interessos entre la societat catalana i l'europea.

Doncs sí, és el moment de més activitat, és normal, però és el que estava previst; abans de començar, quan vam establir l'acord, tampoc sabia com seria i com funcionaria. Quan arriba això, tens la sensació que és una llàstima que s'acabi, perquè ara comença un període en què moltes coses que s'han estat covant s'acabaran convertint en decisions, i per tant voldria ser-hi. Si vols són discutibles aquests acords de mig mandat, però són com són i és el que estava previst, està bé que es compleixin. Ara normalitat política i sensació de privilegi d'haver-hi estat...

Estava escrit i decidit molt abans, ell era el 3 de la llista i, des del punt de vista de servei al país i d'estratègia del seu partit, la posició d'eurodiputat és perfectament rellevant i útil, i més si està ben connectat, com ho està, al govern del país. Són feines diferents, no veig que ser eurodiputat sigui menys.

Doncs estàs dient que ser eurodiputat no és gens important, i potser tens raó mediàticament, però des del punt de vista de país no és aquesta la reflexió. Ara tindrem a Europa una persona amb experiència, entrenament, coneixement real de les aspiracions i l'estratègia del govern..., molt ben equipat per respondre a aquest període que està obert a Europa i que demanarà de les institucions catalanes molta proximitat, relació i coneixement. Des d'aquest punt de vista pot ser molt adequat.

Immillorable, hem treballat tots dos, tot i que segurament no hem pogut conviure i cooperar intensament perquè cadascú tenia feina pròpia que demanava molt temps. Però sempre hem mantingut una coherència i una complicitat positiva, i una coincidència de fons en els plantejaments i els objectius.

Crec que he mantingut unes conviccions i, per poder-les seguir sostenint, he hagut de buscar aixopluc en diverses fórmules com NEC o MES. Tot això dels instruments polítics és molt circumstancial, estic convençut que el socialisme europeu segueix sent imprescindible a condició que sigui capaç de posar-se en qüestió i renovar-se. És part d'un projecte polític alternatiu que Europa necessita, com ERC al nostre país.

Més aviat va fer marxa enrere d'unes línies polítiques que havia adoptat i defensat en el període anterior, durant la negociació de l'Estatut. No només en la qüestió catalana respecte a l'Estat, que és on més ha aparegut la contradicció; també hi ha altres elements de resistència o d'immobilisme en el terreny social i democràtic, de la concepció dels partits com a eina d'acció política, quelcom de fet compartit per tot el socialisme europeu, i que és un dels elements on hi ha més distància.

Sí, i amb els socialistes enganxats i sense ser capaços de trencar el cordó umbilical amb les posicions més conservadores de la democràcia cristiana alemanya... Sí que és important l'estabilitat, però si és al preu dels efectes socials que s'han produït el socialisme perd la seva pròpia definició, la suposada missió per la qual existeix. Fa falta un replantejament profund de l'organització i acció política pel que fa a obertura, flexibilitat i acceptació de la diversitat interna. Cal un gran partit demòcrata europeu on hi hagi tots els components ideològics, que en un moment poden ser contradictoris però que cal articular i fer conviure si volem canviar el rumb d'Europa en positiu. Ha de ser un projecte valent, amb lideratge explícit, que no caigui en la trampa de xenofòbies i del conservadorisme del neoliberalisme econòmic.

No és que això ho rebati jo, ho estan rebatent les institucions catalanes i la política explícita del govern i el Parlament. Catalunya s'adreça a Europa no en termes de tancament nacionalista sinó de construcció compartida, de consciència que la sobirania que tinguem l'haurem de compartir perquè s'adigui amb l'àmbit europeu positivament, no amb resignació, amb la convicció que el món demana que l'espai europeu tingui àmbits de decisió imprescindiblement, no només en termes econòmics sinó també socials o de seguretat.

Sí, tot i que a alguns la paraula federal els molesta. Hi ha gent que vol conservar una Europa com a coordinació d'estats, i el que ens cal és una clara definició de responsabilitats per als successius nivells de decisió, també estats, regions i ciutats. En alguns àmbits, per exemple, fiscalitat o macroeconomia, hauria de tenir competències, perquè és un espai amb una moneda comuna que no és capaç d'adoptar polítiques monetàries i fiscals perseguint l'equilibri global, com fan tots els estats amb moneda pròpia, com els EUA, competint més que perseguint.

Allò no és un cas extraordinari, és una il·lustració del que fan molts altres... Formalment hi ha una utilització de les normatives vigents als diversos estats, traient el màxim profit de cadascuna. També hi ha qui considera que hi ha un abús de la realitat amb la utilització d'aquestes figures, com l'estímul holandès a la recerca i desenvolupament, que és un instrument per estimular i no per traslladar beneficis a uns països o altres. Molts indrets arreu del món utilitzen aquesta enginyeria fiscal per maximitzar beneficis.

Fer evident davant de la UE, també amb el cas d'Ikea o de Basf, la urgència de disposar de noves regulacions d'àmbit europeu que hi permetin fer front. Hi anem, però amb pas lent. I comptant que la Comissió pugui tenir una certa iniciativa positiva, es pot topar amb el Consell, és a dir, els estats, i n'hi ha prou que un imposi el veto. A la llarga això inclou revisió de tractats, que és cap on hem d'anar.

Té més influència, però encara en falta, perquè d'entrada no té un dels elements bàsics que defineixen un parlament, que és iniciativa legislativa. Ha d'esperar que la Comissió li proposi lleis, amb el permís del Consell. El Parlament pot proposar a la Comissió, i ho fa, però són només propostes, i això és un dèficit explícit, lligat a la indefinició d'aquest nivell europeu de responsabilitats que demana clarament uns àmbits en què l'equilibri executiu i legislatiu sigui explícit, i per tant el Parlament tingui capacitat normativa prèvia sobre aquestes matèries.

És obvi que no hi ha res tancat ni escrit per endavant. L'absència de pronunciament formal de la UE és també un indicador positiu que, malgrat la pressió sistemàtica de l'Estat, hi ha un respecte i una creixent atenció al que està succeint en el procés democràtic català. Com que Europa és un club d'estats, fins que no hi hagi una situació de fet que ho exigeixi en termes de mediació o intervenció positiva no hi haurà pronunciaments, si bé cada cop n'hi ha més d'individuals de respecte cap a Catalunya o dificultat de comprensió de determinats comportaments cada cop més rígids de l'Estat.

Sí, això està produint un efecte contrari a l'Estat i favorable a Catalunya, perquè la gent es pregunta: “Això de què va? Com és possible que es criminalitzi i s'intenti impedir el debat?”

N'anem tenint cada cop més, i això pot acabar abocant a la previsible mediació positiva.

Sí, si la societat catalana és capaç de produir situacions de fet, amb el vot en un referèndum i una colla d'actituds paral·leles i complementàries que facin que la UE hagi d'implicar-s'hi, no per decidir qui té raó. El partit que ha de prendre Europa és reconèixer que la qüestió existeix, està plantejada democràticament i que hi ha un subjecte polític actuant, que és Catalunya.

Això ja són segones i terceres derivades, és el menys important. És obvi que Catalunya no vol deixar de ser Europa ni un segon, i cada cop més la nostra posició es planteja en termes de valor afegit. Els projectes de país que representen Catalunya o Escòcia són més aviat proeuropeus, conscients que volen ser ells mateixos per poder cedir a aquesta Europa imprescindible el grau de sobirania que necessita, i que els estats no li estan cedint. Des d'aquest punt de vista, Europa cada cop ens pot veure més com una esperança que com un problema.El catalanisme és cada cop menys nacionalista i en canvi els estats ho són cada vegada més, i és això el que està fent mal, i s'expressa en termes de polítiques econòmiques i socials concretes, de rebuig als immigrants...

És molt obvi que no, és la gran vergonya d'Europa. Està fent tot el contrari del que hauria d'estar fent, que és l'assumpció de la responsabilitat que podria agafar perfectament en termes de capacitat. En termes de dimensió és molt menys del que Catalunya va fer durant deu anys, en condicions de creixement econòmic. En termes de dificultat objectiva o percentatges de repercussió social, dos o tres milions de ciutadans sobre 500 són molt poquet, i són part de la solució per a Europa, que té un problema demogràfic greu d'envelliment i pèrdua de pes al món. També en el sentit intel·ligent es pot fer servir per articular un creixement demogràfic ben gestionat.

La reflexió europea és vàlida per a Catalunya, també hauríem de ser capaços de pensar en termes de fer convergir, d'agregar les diverses ànimes del catalanisme progressista. No es tracta del PSC o En Comú Podem: qui en aquests moments té una posició central és ERC. Això és un procés que està en marxa i que hauríem de ser capaços d'anar articulant a cinc o deu anys de vista; no hi ha d'haver un problema de precipitació o obsessió.

Advoco per un nou projecte progressista, no és obligatori que sigui tripartit, com advoco pel manteniment explícit de la unitat catalanista amb el PDeCAT, que és imprescindible. És perfectament imaginable que en unes altres eleccions es pogués mantenir la unitat al servei del procés d'emancipació, però amb majories parlamentàries que expressin la diversitat. Hi pot haver una estratègia de Junts pel Sí, però grups d'ERC i el PDeCAT diferents, capaços d'entendre's, també, amb la CUP i si es pot amb una part dels comuns. Sense unitat no hi ha projecte de país i sense diversitat aquest queda empobrit i molt probablement trencat.

La gran qüestió és si la nostra societat té ara l'estat d'ànim i la mentalitat de donar consistència a la idea majoritària, que en aquest moments és l'assoliment de la independència. I si hi estem disposats que es vegi acompanyat per una determinada acció, que ha de ser col·lectiva però també individual. La prova de foc serà la verificació de passar de la voluntat a l'acció.

Si el PSC accepta el seu límit en la Declaració de Granada, té un paper escassíssim o més aviat de fre al procés català, en lloc de contribuir a fer que el socialisme espanyol entengui i adopti la realitat plurinacional de l'Estat com quelcom que no només s'ha d'acceptar resignadament sinó com una riquesa. L'única resposta des de l'Estat a l'aspiració catalana seria l'explícita acceptació d'una realitat plurinacional, explicitada en termes de pacte. Però això és tan lluny que segueix sent il·lusori, i ni el PSC alimenta aquesta expectativa, més aviat la contrària... El PSC ha passat d'actuar com a representant majoritari del subjecte català a actuar com a negació explícita del caràcter polític del nostre país.

No té gaire significació en relació amb el debat català. Pot tenir un valor positiu com a mostra de resistència a la gran coalició europea traslladada a l'Estat, que és el que està succeint i es confirma dia a dia, per exemple amb l'acord en el pressupost de l'any que ve... Quan es debat el pressupost català ja està limitat per exemple a aquesta decisió que ja han compartit el PP i el PSOE a l'Estat.