Vuit dècades confiscats

La mare de la Lídia Jiménez va haver d'entregar tot el que tenia, la seva dot, a les autoritats franquistes, que li van donar un rebut amb la promesa que li seria bescanviat en un futur. Vuitanta anys després, encara espera. Un decret llei publicat al BOE el 1938 obligava a entregar el paper moneda emès abans i durant la República. Els estalvis de tota una vida. Es calcula que l'espoli de la dictadura en la immediata postguerra va assolir els 7.700 milions de pessetes de l'època.

Les víctimes d'aquella confiscació massiva van poder celebrar ahir la consecució d'un pas més en el llarg camí cap a la restitució i la reparació. El Parlament va aprovar –per unanimitat– reclamar al Congrés una modificació de la llei de la memòria històrica per fer possible el rescabalament pendent. El diputat ponent de la iniciativa, el socialista Ferran Pedret, avisava els afectats als passadissos de la cambra que la cosa va per llarg, que no esperin que abans d'un any s'hagi resolt la qüestió al Congrés.

L'Associació de Perjudicats per la Confiscació del Govern Franquista (APIGF) pot acreditar documentalment, per mitjà dels rebuts, el requisament d'onze milions de pessetes del 1938 pertanyents a unes 750 famílies d'arreu de l'Estat. Calculen que actualment una pesseta d'aleshores equival a 85 euros, de manera que es tractaria de retornar 935 milions d'euros. El 2011 el PSOE els parlava de 60 euros per pesseta; és a dir, 660 milions d'euros, i ja ho haurien firmat. “Entre la gent que ha extraviat els documents, la que ha mort i els anys que han passat, marededéu, els sortim barats; a l'Estat li sortim de rebaixes. Haurien d'estar contents perquè al final quedem quatre gats”, s'exclamava Jiménez.

“Ha costat més el senyor Florentino i la plataforma aquella i no van dubtar ni un minut, és una qüestió de voluntat política”, corrobora l'historiador Josep Cruanyes. Efectivament, a tall d'exemple, el fiasco del projecte Castor va valdre una indemnització de 1.350 milions d'euros, i el rescat bancari n'ha costat almenys 60.000. “I els aeroports, i els AVE...”, hi afegien dos dels perjudicats per aquella guerra econòmica contra la moneda de la legítima República, Agustí Aranda i Joaquim Gràcia, que ahir formaven part de la delegació de confiscats que presenciava la votació a l'hemicicle. “No demanem que ens regalin res, no és caritat, són els nostres diners”, reivindicava la historiadora i vicepresidenta de l'entitat memorialista, Laura Cervera.

Qui no entregava el diner roig s'exposava a ser considerat contrabandista i a l'obertura d'un consell de guerra. Entre els associats hi ha un cerverí a qui deuen un milió... de pessetes, i una persona de Sant Joan de les Abadesses a qui li'n deuen 200.000. Però, més enllà de les quantitats, es tracta d'una qüestió de justícia. “Als alemanys els ha costat molts calés, això, però és un deure de reparació”, subratlla Cruanyes. Malgrat donar suport a la iniciativa, el portaveu de la Comissió de la Dignitat sosté que no caldria cap canvi a la llei per compensar les víctimes: “L'Estat simplement hauria de declarar que la llei franquista no era vàlida. Es tractava d'una moneda perfectament legal, vàlida en l'àmbit internacional, perquè es cotitzava com a divisa. Es va cometre un acte pur i dur de represàlia política.”

Per atraure el suport del PP –un suport important si es vol aprovar la modificació a les Corts–, es va incloure una esmena popular quereclama que els governs espanyol i català col·laborin per “estudiar i habilitar mesures per rescabalar els béns dipositats en caixes de lloguer de bancs i caixes d'estalvis confiscats durant la Guerra Civil emparant-se en disposicions del govern de la República i de la Generalitat”.

En aquest sentit, Pedret va recordar l'existència de decrets de la Generalitat republicana que facultaven la recaptació de fons per a esforç bèl·lic, però va puntualitzar que “hi va haver confiscacions fetes per grups que ho executaven de facto que anaven més enllà del que permetien els decrets, fora de la legalitat republicana”. El diputat va negar que es vulgui establir, doncs, cap equidistància entre el que van fer les autoritats republicanes i les franquistes, “al contrari”.