Política

Revolució a la carta

La revolta comunista a Rússia, ara fa 100 anys, va deixar una forta empremta a Catalunya, una influència que va assolir el punt àlgid durant la Guerra Civil

La multitud de partits i organitzacions existents el 1936 van interpretar aquell moviment com els va convenir, molt condicionats pel context, segons demostra un estudi del professor Josep Puigsech

Maciàva explorar l'ajut econòmic de l'URSS, als anys vint, en favor de la causa separatista

Quina va ser la percepció de la Revolució Russa a Catalunya immediatament després que es produís? Com s'hi van relacionar els catalans als anys vint i trenta, i més tard, amb l'esclat de la Guerra Civil? La resposta varia segons les circumstàncies de cada moment, justament perquè Catalunya s'hi relaciona molt condicionada per les seves particularitats socials i nacionals. Del que és aquesta revolta, de la qual enguany es compleixen cent anys, cadascú en fa una interpretació a la seva manera, segons els seus interessos, necessitats, estratègies i corrents polítics. Ho fa, per exemple, Macià, quan el 1925 va a l'URSS a demanar –sense sort– “diners per a la causa separatista”; ho fan, el 1936, els governs republicans, quan no tenen cap més aliat que el soviètic. Això és el que planteja Josep Puigsech (Granollers, 1972), professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el llibre La Revolució Russa i Catalunya (Eumo Editorial). Puigsech és especialista en les relacions del moviment comunista entre la Rússia soviètica, l'URSS i Espanya des del 1917 fins als anys quaranta. La Revolució Russa configura “un bagatge determinant per a la història de Catalunya”, perquè penetra en la seva “estructura política, social i cultural”. Entre el 1917 i el 1939, que és el període que estudia Puigsech, “forma part de la realitat catalana”, que hi manté “una relació dinàmica i exponencial”. “Sense ella, res no hauria estat igual a Catalunya”, insisteix. I també desmunta la teoria que “les idees de la Revolució Russa s'assimilen de manera automàtica”. “El seu impacte està condicionat sempre pel context català.” Des d'aquí, és mirada amb ulls catalans, no soviètics.

Les primeres setmanes de la Revolució Russa, la majoria d'organitzacions catalanes la rebutgen, fins i tot les que s'hi podrien sentir a prop. El 1917 la societat acaba de sortir d'una triple crisi (nacionalista, social i militar), amb un rastre de conflictivitat al darrere. “Hi ha la sensació que l'últim que es vol és una revolució”, assenyala Puigsech. A més, amb la Primera Guerra Mundial de fons, hi ha la por que França i Anglaterra siguin abandonades per Rússia.

A Catalunya, “les primeres simpaties” per la Revolució Russa venen dels anarquistes, que porten el pes del nucli del moviment obrer i hi veuen la possibilitat de donar un tomb a la situació, i de petits cercles de republicans liberals, que hi tenen esperances per la banda de l'alliberament nacional. Tot i així, la informació que n'arriba és amb comptagotes i tard. Les coses es clarifiquen a partir del 1919, quan neix la Internacional Comunista i el moviment rus ja queda etiquetat com una revolta comunista. La idea que “a Rússia han canviat les coses” insufla, per exemple, els aires de la vaga de La Canadenca, del 1919.

Als anys vint, comencen els viatges dels catalans a Rússia. Un obrerista de cap a peus com Andreu Nin, que abans de ser anarquista havia estat socialista, veu en la revolució comunista la possibilitat d'un veritable alliberament per als obrers, i formarà part de la Internacional Sindical Roja. Macià, com a líder separatista, hi viatja en veure que els revolucionaris russos “parlen d'alliberament nacional”. “Però ell és un home de mentalitat del segle XIX” i ja diu als russos que no esperin que a Catalunya hi hagi cap revolució social. A més, en el pla geoestratègic, Catalunya té poc interès per a Rússia, que té al cap els grans imperis del centre i l'est d'Europa.

El 1936, i fins al 1939, és el moment àlgid dels lligams amb l'URSS. La falta de suports aboca el govern de la República a buscar l'aliança amb l'URSS –l'única que tindrà, de fet–, que li facilitarà armes i aliments. “És interessant el cas català, perquè hi ha molts grups que es reivindiquen com a hereus de la Revolució Russa, però no assumeixen totes les condicions de la Internacional Comunista per crear partits comunistes”, ja que “la qüestió nacional és anteposada”. Multitud de partits, organitzacions i grupuscles –ERC, CNT, FAI, UGT, PSUC, POUM, Estat Català...– la interpreten com volen, “en funció de les seves prioritats” i la seva visió. “Utilitzen la Revolució Russa per fer política, per defensar el seu projecte polític per a Catalunya”. Una bona mostra d'aquesta varietat de versions d'una mateixa revolució són els enfrontaments directes durant la guerra, entre el POUM (comunista però antiestalinista, els de “primer, la revolució”) i el PSUC (identificat amb el món soviètic però sense voler ser una filial soviètica, primer volia assegurar la victòria contra els feixistes).

L'1 d'octubre del 1936 arriba a Barcelona la primera delegació diplomàtica consular soviètica, encapçalada per Antonov-Ovsienko, que havia estat el cap dels revolucionaris que el novembre del 1917 (a l'octubre, segons l'antic calendari rus) havien assaltat el Palau d'Hivern. Tretze dies després, arriba al port un vaixell de càrrega soviètic, el Zirianin. Poques setmanes més tard, se celebra una gran commemoració de la Revolució Russa, amb una desfilada d'entre 300.000 i 500.000 persones a Barcelona. “El seu paper com a emblema d'unitat, com a element de germanor, entre les forces liberals i obreristes a Catalunya per combatre el feixisme” arribava al cim.

Viatges al comunisme
Als anys vint, hi va haver viatges culturals i intel·lectuals cap al país comunista, com els que van fer Pla, Xammar, Blasi, Valls i Taberner i Jaume Pi i Sunyer. “Molts d'ells”, no especialment partidaris de la Revolució Russa, ja es van sorprendre aleshores que Trotski fos apartat de la cúpula. Més endavant, van anar a l'URSS Carles Pi i Sunyer (el 1931, com a diputat a les Corts espanyoles per ERC) i Rovira i Virgili (el 1938, com a diputat al Parlament per ERC). Com els anteriors, en van donar testimoni en articles a la premsa.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tots els detinguts, lliures

Els sis últims detinguts es neguen a declarar i el titular del jutjat número 13 en decreta la llibertat provisional

L’Estat obre la porta a acusar Sànchez i Cuixart de sedició i estudia la manera d’intervenir els Mossos

barcelona
 

La fiscalia assenyala ara els dirigents socials per sedició

madrid / barcelona
 
SEBASTIAN BERRIOT
PERIODISTA DE RADIO FRANCE

“Ara mateix és molt difícil fer el referèndum en condicions”

perpinyà / girona
 
DIEGO TORRES
CORRESPONSAL DE ’POLITICO’ A L’ESTAT ESPANYOL

“Ara ja no hi ha espai per a una negociació”

BARCELONA
 

On és el tumult?

barcelona
 

L’1-O i la Barcelona rebel

barcelona
 

El govern alerta que l’Estat pretén intervenir els Mossos

Barcelona
 

May: “Deixarem la UE, però no deixarem Europa”

Roma
 

Ens públics, acadèmics i internacionals relleven els síndics electorals perseguits

Barcelona