“Sou uns pesats!”

El Palau de Congressos de l'avinguda Diagonal es va omplir, sí, era del tot previsible, i encara més quan del que es tractava era de fer evident el clam unitari a favor d'un referèndum que, no ho oblidem, es demana, a hores d'ara, pactat i acordat amb l'Estat espanyol. Tot dins els marcs més legals que permet el sistema i amb la voluntat de mantenir cohesionada aquesta majoria social a favor del referèndum i que es considera el tresor del procés.

Tant era així que els responsables de la posada en escena se'n van cuidar prou que la imatge que resultés de l'acte no distorsionés aquest missatge, malgrat la tendència inequívoca dels assistents a la papereta del sí. Així els convocats, a excepció d'un o dos que van decidir portar-la de casa, no van onejar cap estelada i dins l'auditori predominaven de forma massiva els cartells que els organitzadors havien dissenyat per a l'ocasió i on es podia llegir “Perquè soc demòcrata” i “Perquè és el meu dret” en diferents idiomes.

I va començar l'acte. Contenció entre els assistents, que es van deixar anar una mica quan van veure entrar a l'auditori el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, acompanyat de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, el vicepresident, Oriol Junqueras, i la resta de membres del govern. Forts aplaudiments i alguna mirada còmplice entre els assistents van donar el tret de sortida a les primeres proclames a favor de la independència. El clam que tant s'ha sentit en les diades de l'Onze de Setembre apareixia de forma tímida en l'acte a favor del referèndum, fins al punt que van ser gairebé l'únic que es va poder sentir en tota la jornada. De fet, els assistents estaven tan posats en el paper neutral que reclama la petició de referèndum –ho volen “fer tan bé”– que ràpidament es van sentir precs a la sala perquè la ja popular cantarella “in-inde-independència” s'acabés aviat. “A veure si encara espatllarem l'acte només començar”, lamentava un dels espectadors, identificat com un clar defensor del sí-sí en el referèndum. La feina ben feta, ja ho diu la dita. Així que toca contenció.

Es ve a demanar un referèndum i l'interlocutor principal a qui s'adreça l'acte no és precisament l'independentista convençut que ahir omplia la sala de forma majoritària. Ara, referèndum, i millor pactat i acordat, malgrat que, com va assenyalar la presentadora Anna Yboca tan bon punt va començar l'acte, “cap poble hauria d'organitzar un espectacle com aquest per demanar tan sols unes urnes”. Però encara estem en la primera fase, la del “volem votar”, que es va iniciar el 2012. Ho va expressar ben clar un dels primers protagonistes que van intervenir en l'acte. Ruben Wangensberg, el coordinador de Casa Nostra, l'organització d'ajuda als refugiats, confessava que, mentre pensava què dir en el discurs, la idea més repetida que li venia al cap era una: “Sou uns pesats!”, etzibava, manifestació que, d'altra banda, era molt ben rebuda pel públic. No en va, un dels discursos més aplaudits va ser el del poeta i professor de la Universitat de Granada Luis García Montero, amb una defensa aferrissada de les urnes perquè els pobles puguin decidir el seu futur.