Declaració de pomes agres

Des del matí el Parlament presentava una congregació mai vista de mitjans de comunicació, amb més d’un miler de periodistes acreditats i un blindatge de seguretat enorme que mantenia tancat tot el parc de la Ciutadella. Els grups que habitualment fan taitxí dins del parc s’exercitaven en el seu perímetre exterior. Era de les poques estampes de calma. Els helicòpters sobrevolant donaven el so de fons d’una expectació tensa. Des del matí, les elucubracions en els passadissos de la cambra eren un continu: que si el president Puigdemont faria una declaració d’independència per fases, diferida, que si s’emmirallaria en el model d’Eslovènia, que si el PP i Cs intentarien rebentar el ple...

En la voràgine d’informacions i contrainformacions, diputats i gent propera a JxSí i la CUP i al govern perjuraven no saber per on aniria la declaració de Puigdemont. Veritat del tot o no, semblaven fer bona la idea que només un pinyol escollit estava al cas de les seves intencions. A primera hora de la tarda, un destacat analista rebia un missatge d’una persona molt propera al govern català, afirmant que la DUI quedava aparcada. Calia esperar.

Mentrestant, el Parlament s’omplia de tothom que hi havia de ser (un munt de representants polítics, analistes i opinadors, portaveus d’entitats sobiranistes i altres membres de la societat civil...). “Per primer cop hi ha més mitjans aquí que a la Casa Blanca”, exclamava un periodista de raça, ara en guaret, que es disposava a seguir en una de les moltes sales habilitades la compareixença de les sis de la tarda. La forta presència de mitjans internacionals, amb 358 professionals estrangers (només la BBC havia desplegat quatre equips a Barcelona), va propiciar una imatge curiosa, al restaurant del Parlament: gent dinant en horari continental, una mica abans de la una del migdia. Què devien pensar aquests periodistes estrangers quan a les sis de la tarda es produïa un gir inesperat en el guió i l’ambient es tenyia d’una confusió no prevista?

El ple es posposava una hora i començaven a circular diverses raons per explicar aquest retard. Entre aquestes, que es feien contactes internacionals de darrera hora. “Ho voldran vestir de moltes maneres”, augurava un dels convidats, incrèdul i sorprès per l’endarreriment del ple. Però fins i tot algun eurodiputat sobiranista que era a la cambra s’estranyava d’aquests contactes tan a darrera hora. Després, al pati del Parlament, de seguida es feien evidents les cares de pomes agres entre alguns sectors del sobiranisme: la declaració de Puigdemont no agradava a la CUP ni a alguns integrants de Junts pel Sí.

Una hora després, els diputats independentistes entraven al ple amb posat seriós. També hi era, a la llotja de convidats, l’expresident Mas, que forçava la mandíbula per somriure. Sabia ja el contingut de la compareixença de Puigdemont? Tot fa pensar que sí. La sortida verbal que va trobar l’actual cap de l’executiu, pressionat aquests dies per totes bandes, va recordar algun dels equilibris de l’etapa Mas. Al final del ple, que no va tenir contrarèpliques, Puigdemont va comentar una estona la jugada amb Mas.

En la seva intervenció, l’actual president va mesurar i triar molt les paraules, sense dir en cap moment que declarava la independència (de fet, no la va declarar), però afegint després que suspenia la declaració d’independència per obrir pas a una etapa de “diàleg”. Va fer una crida a “rebaixar la tensió” del conflicte amb Espanya i es va adreçar a tots els catalans, als que van votar l’1-O, als que dissabte van concentrar-se demanant diàleg i als que diumenge van manifestar-se per la unitat d’Espanya. Va ser un intent de reintroduir matisos en un moment d’escalada frontista? En tot cas, una cosa ben oposada van fer els dos principals portaveus de l’espanyolisme a Catalunya, Xavier Garcia Albiol (PP) i Inés Arrimadas (Cs), que van seguir al peu de la lletra el seu discurs agre escrit abans d’escoltar Puigdemont. Van ser l’altaveu de la ferocitat de l’aparell estatal contra qualsevol moviment del sobiranisme: proferint desqualificacions contra l’independentisme, acusant-lo de colpista, i proclamant que la majoria de catalans són tots aquells que s’havien manifestat diumenge passat, en la protesta unionista. Qui fractura, doncs? Fa l’efecte que hagués dit el que hagués dit Puigdemont, els discursos d’Albiol i Arrimadas haurien estat els mateixos, amb un dit apuntant ja, com una pulsió irrefrenable, cap a l’activació de l’article 155 de la Constitució i les seves ganes de suspendre l’autonomia.

Més hàbil que ells, el líder socialista Miquel Iceta sí que es va referir a les subtileses del discurs de Puigdemont (“no es pot suspendre una declaració que no s’ha pres”) i també a la violència policial de l’1-O, cosa que van obviar PP i Cs. CSQP va voler veure en les paraules de Puigdemont “una oportunitat per al diàleg”, mentre que la CUP no va “poder deixar passar per alt els efectes suspensius sobre els resultats de l’1-O”. JxSí va defensar que el procés constituent havia començat. Si tot plegat serà només una mutació o una nova etapa real del procés sobiranista caldrà veure-ho en els propers dies. Les lectures del discurs de Puigdemont són diverses, però sembla que se’n pot extreure una certesa: si algú no està disposat a clissar-ne les subtileses aquest és el govern espanyol.