“Hem d’anar fent un projecte de majories”

No ho temem. Això no vol dir que no hàgim de pensar que és una possibilitat. No crèiem que l’1 d’octubre algú s’atreviria a fer mal als nostres avis, les nostres àvies, els joves i la gent que va anar a votar. No crèiem que s’atrevissin a entrar als mitjans de comunicació, a les impremtes i a tots els llocs on van entrar. No crèiem que fossin capaços d’empresonar dos homes bons i de pau com els Jordis. No crèiem que farien el disbarat d’empresonar mig govern amb el vicepresident al capdavant i fer una ordre de crida i cerca del president. Tot això no ho crèiem i tampoc ho temíem. Ara, a mesura que han anat passant totes aquestes coses, hem hagut d’anar veient que aquesta espiral antidemocràtica de l’Estat no s’atura, que aquesta repressió és la resposta a cada oferta de diàleg i de seure a parlar. Som una entitat que ja va ser il·legalitzada durant el franquisme, però aleshores no van gosar tancar el president a la presó. Ens agradaria pensar que ara tampoc gosaran il·legalitzar l’entitat, però, si passa, haurem d’estar preparats.

Nosaltres no hem rebut cap requeriment. Som una entitat prou seriosa i consolidada. Si passa, ja prendrem les decisions oportunes. Continuem cobrant les quotes als socis. La nit que Jordi Cuixart va ser empresonat vam registrar 1.000 socis nous, i aquest octubre hem sumat 9.000 socis nous. N’érem 73.000 i ara en som 82.000, i va creixent. Això ens demostra l’estima i el respecte que la gent té cap a una entitat històrica com aquesta i l’estima que té cap a una persona com Jordi Cuixart.

En vista del que està passant, creiem que la resposta ha de ser el màxim de contundent possible, evidentment sempre de manera pacífica i democràtica, perquè no ho sabem fer d’una altra manera. Volem fer una gran manifestació, un nou 11-S, el dissabte 11 de novembre. Volem que sigui una gran demostració a favor de la llibertat dels presos polítics, i també per dir que som república i que ens en sentim, i que volem tirar endavant i que s’aturi la repressió. Per tal d’organitzar-la, des d’avui i fins al dia de la manifestació, volem que es facin concentracions davant dels ajuntaments i que continuïn les cassolades. Volem empaperar el país per fer una crida a participar en la manifestació. Si els sindicats organitzen una vaga entremig, tot i que nosaltres no organitzem vagues, ben segur que hi donarem suport, com l’ANC. El que està passant és tan excepcional, tan fora de mida, que és evident que hi ha d’haver mobilitzacions. Totes aquelles que s’organitzin sota el patró de la no-violència i el pacifisme aniran en la bona direcció.

De fet, el 3-O ja hi va haver una vaga i una aturada a la vegada. Hi ha un sindicat que ha fet una crida a la vaga i hi ha diversos col·lectius que defensen que també s’ha de fer una aturada general. En la mesura que això cristal·litzi, hi donarem suport.

Tots els actors socials estan molt preocupats pel que passa a Catalunya, i així ho han expressat per mitjà de la Taula per la Democràcia, que és un espai molt ampli i molt transversal. I s’han fet diverses accions i comunicats. A partir d’aquí, és evident que cada organització decideix en cada moment quina és la millor manera de mostrar la protesta. És molt important que es mantingui la Taula per la Democràcia, és molt positiva com a espai transversal, però també entenem que altres organitzacions que creuen que s’ha d’anar més enllà puguin fer-ho.

Seran unes eleccions en unes circumstàncies molt excepcionals, en el sentit negatiu. No hauran passat ni tres mesos de l’1-O i molts votants tindran el record de la por que van viure aquell dia. És clar que es convoquen de manera il·legítima –perquè només les pot convocar el president de la Generalitat–, i amb una part del govern legítim empresonat i l’altra part a Brussel·les, i amb els presidents de dues entitats a la presó. Això vol dir que aquestes eleccions no tindran garanties? Per com han estat convocades i pel context que hi ha, caldrà ser molt curosos perquè es puguin respectar les mínimes garanties que tots necessitem per poder-nos sentir segurs. Primer, que les candidatures es puguin presentar amb llibertat i, després, que puguem emetre el vot amb tranquil·litat. L’independentisme ha fet de les urnes el seu estendard. Les urnes no ens fan por.

Estem convençuts que els partits trobaran la millor fórmula possible per presentar-se a les eleccions, maximitzar els vots, combatre el 155 i, per tant, poder recuperar les institucions del país i poder tirar endavant. Allà on hi hagi consens de l’independentisme i, fins i tot, del sobiranisme, nosaltres ens hi sentirem molt còmodes. Som una entitat; no ens pertoca anar a unes eleccions. No ho hem fet mai i no ho farem ara. Som una entitat de la societat civil i tenim molt clar el nostre paper. El que importa és que, s’hi vagi com s’hi vagi, hi hagi una voluntat de treballar conjuntament, d’assolir una unitat estratègica que vagi més enllà del 21-D i que fixi quins són els nous passos a seguir a partir de les eleccions.

Tant Catalunya en Comú com Podem comparteixen molts punts amb les forces independentistes: el rebuig al 155, la petició d’alliberament dels presos, el reconeixement de la legitimitat del govern de Puigdemont i la defensa del dret d’autodeterminació. Estic convençut que els grans consensos de país es faran amb ells.

És evident. L’independentisme ha fet coses immenses aquests darrers anys. Les hem de posar en relleu i hem de reconèixer la força d’aquests més de dos milions de persones que hi han donat suport, amb el colofó de l’1-O i de la declaració del 27-O. Però també és evident que, com en tot moviment polític, hi ha coses que no s’han fet bé, que s’hauran de revisar i que s’hauran de millorar amb el temps. Ara és molt important aconseguir que d’aquí al 21-D hi hagi la màxima unitat possible en el consens, sent molt coneixedors de les fortaleses i de les febleses, i del fet que som més forts com més gent sumem, perquè ens projectem més enllà. Ara és el moment que els partits polítics parlin molt clar a la ciutadania i expliquin en quin moment estem i què serem capaços de fer en els propers mesos. No hi ha gaire temps, però hi ha aspectes molt importants en què cal avançar. La construcció dels valors republicans és central. En el si de l’independentisme, tothom pensava que el primer que havíem de fer era crear una hisenda pròpia i aprovar no sé quins decrets, i resulta que el primer que hem de fer és defensar les nostres institucions i combatre el 155. És molt important centrar-se en això ara, perquè és el que ens fa més forts. Hem d’anar construint un projecte de majories a Catalunya. L’independentisme sempre ha estat un projecte de majories. Fins i tot quan era minoritari, era minoritzat i era ridiculitzat, tenia vocació de ser majoritari. I ha fet una tasca de picar pedra durant moltes dècades fins a esdevenir un projecte de majories com és ara. Perquè es consolidi, ha de tenir voluntat de sumar més gent. Això no vol dir renunciar a res, sinó incorporar noves formes de pensar i noves idees. L’Estat espanyol ha intentat aturar el projecte independentista majoritari per la via de la repressió, dels empresonaments i de l’intent d’ofec econòmic promovent que les empreses marxin de Catalunya. Tot això ho hem de combatre. Necessitem un altre cop una institució de la Generalitat forta. I evidentment també necessitem revertir la situació creada per tots aquells que han intentat dividir aquest país. La immensa majoria de la ciutadania vol construir un país cohesionat. I ho continuem sent en molts aspectes, però és evident que el que ha passat en les últimes setmanes, amb els atacs rebuts, obliga a fixar com a prioritari l’objectiu de continuar cosint socialment el nostre país, i això és una meta àmpliament compartida i forma part dels valors republicans.

Això és evident. Tenim mig govern a la presó i el president a Brussel·les. És evident que obrim una nova etapa. Hem assolit objectius molt importants i ara cal plantejar-ne de nous. Alguns d’immediats, com la fi de la repressió i la llibertat de tots els presos. I d’altres a mitjà i a llarg termini per continuar avançant cap a les àmplies majories i consensos de país que tenim.

Això seria desitjable sempre. Si no hi ha hagut diàleg no ha estat per falta de voluntat del govern del president Puigdemont, sinó perquè el govern espanyol no ha volgut seure en cap de les ocasions. Estic segur que el govern que sorgeixi de les urnes continuarà predisposat a parlar, perquè estem davant d’un conflicte polític que es resol amb diàleg polític, i no amb judicis, no amb empresonaments. O sí. Però aleshores decidim que la política passa a ser el que està fent l’Estat: repressió sense voluntat de trobar cap entesa ni cap punt de partida des del qual es pugui construir. Crec que l’Estat espanyol ha demostrat un dèficit democràtic molt greu, i tot Europa i tot el món ho han vist. L’1-O estarà gravat molt de temps en la retina de moltes persones. I el que ha passat a partir de l’1-O, aquesta venjança que ha llançat l’Estat, estic convençut que escandalitza no només dins de Catalunya. Sabem que també escandalitza bona part de la ciutadania espanyola i europea. És important que el 21-D hi hagi una resposta clara, que digui no a aquest intent de validar la repressió i el 155 a través de les urnes.

Haurem de veure què passa. Entenc que el president Puigdemont ha fet el que ha fet, primer, per internacionalitzar encara més el que ha passat a Catalunya. Però un segon motiu és, com malauradament hem vist amb els Jordis i amb els consellers i el vicepresident, que l’Estat espanyol no està oferint les garanties judicials necessàries. Caldrà veure com reacciona el sistema judicial belga. És aviat per dir-ho. El que seria desitjable abans de les eleccions és que el govern espanyol aturés tota aquesta repressió, tots els procediments oberts, i decretés l’alliberament de tots els membres del govern i els Jordis. Però temem que això no succeirà.

La formulació final depèn de molts factors. Estic convençut que tots els partits volen que no es perdin vots i que els elements en comú obtinguin els millors resultats el 21-D. Això ben segur que es pot expressar a través de diverses fórmules, i correspon als partits decidir-ho, a les persones que hi vulguin ser. No hi ha propostes dolentes, i estic convençut que les formacions estan posant per damunt de tot els objectius estratègics nacionals en un moment tan difícil i alhora tan esperançador. Ens és indiferent la fórmula –llistes separades o una llista unitària– sempre que la comparteixin i que no es torni a produir un debat públic com el del passat, que acaba fent mal a tots els actors que hi intervenen. No ens hi posarem. Allà on hi hagi consens, l’aplaudirem.

De cap manera. En tot cas, seria la voluntat de la majoria dels ciutadans de Catalunya, i el moviment independentista hauria de fer una anàlisi de les raons d’uns resultats així. Però dubtem que la majoria social hagi donat un tomb tan gran per avalar el bloc del 155, que ha permès la intervenció de les institucions catalanes i la destitució d’un govern escollit legítimament pels ciutadans.